La pregunta
Quan vaig ser professor, procurava iniciar alguna de les classes introductòries a l’Astronomia amb una pregunta ben fàcil i aparentment innocent:
En quina estació creixen els dies, a l’hivern o a l’estiu?
Tant en secundària, com en batxillerat, com en la universitat, quasi tot l’alumnat apostava per l’estiu. Un parell de vegades, potser tres, al llarg d’un període de huit anys, una veu discrepant va eixir en defensa de la resposta correcta:
“Jo crec que els dies creixen a l’hivern i s’acurten a l’estiu.”
En realitat, n’era prou una versió més lacònica:
“A l’hivern.”
El cas és que, fins i tot sense saber gens d’Astronomia, arribar a la resposta vàlida és molt fàcil. Una persona que ha pegat catorze o més voltes al sol ha acumulat en la seua experiència personal les dades necessàries per a resoldre-la.
L’estiu comença el dia del solstici d’estiu, que és el dia més llarg de l’any. Per tant, els dies següents hauran de ser més curts. Com els dies no van creixent i minvant caòticament, és fàcil deduir que es van acurtant al llarg de l’estiu. Si queden dubtes, cal recordar que en començar l’estiu es fa de nit molt tard, mentre que cap al final de l’estiu es fa de nit abans. Potser és més fàcil encara recordar que quan acaba l’estiu arriba la tardor, que sol associar-se amb nits llargues.
Amb algunes modificacions, el paràgraf anterior pot ser emprat a la recíproca per a justificar que els dies creixen al llarg de l’hivern:
L’hivern comença el dia del solstici d’hivern, que és el dia més curt de l’any. Per tant, els dies següents hauran de ser més llargs. Com els dies no van acurtant-se i allargant-se caòticament, és fàcil deduir que van creixent al llarg de l’hivern. Si queda cap dubte, cal recordar a quina hora arriba la nit al principi de l’hivern i comparar amb el final de l’estació, quan fosqueja molt prompte i ens acostem al dia més curt de l’any. Potser és més fàcil encara recordar que al final de l’hivern arriba la primavera, que quasi tota la gent associa a dies lluminosos i més llargs.[1]
L’equivocació
I, si és fàcil, per què s’equivoca tanta gent?
La pregunta té interés i no és tan fàcil de respondre com sembla a primera vista.
A la latitud de 40° Nord[2], aproximadament, l’estiu és una època càlida que sol coincidir en bona part amb el període vacacional. Es fan més activitats al carrer, al camp i a la platja, fins i tot fins a altes hores de la nit. La majoria de les persones viuen més en contacte amb el medi ambient durant l’estiu, amb la intensa radiació solar de les hores centrals del dia i amb els agradables capvespres. L’ambient festiu contribuïx a fixar la imatge lluminosa de l’estiu.
Pel contrari, l’hivern ens porta a un temps fred i laborable, en el qual la gent es recull en casa i fa més activitats a cobert. L’hivern arriba el dia més curt de l’any, i les festes de Nadal, explotades comercialment com una sublimació de la nit i de la neu, ajuden a fixar el concepte d’hivern en els primers dies de l’estació, que són precisament els més foscos. Les vivències personals completen la sensació que l’estiu és expansiu i positiu mentre que l’hivern és limitant i negatiu.
L’enunciat de la pregunta inicial, no tan innocent com podria semblar a primera vista, juga amb les associacions d’estiu i llum i hivern i foscor, que faciliten l’assumpció de les connexions de l’estiu amb el dia i l’hivern amb la nit. Però, a més, ens pregunta pel creixement o decreixement dels dies, no per la seua duració. En mitjana, els dies d’estiu són més llargs que els dies d’hivern.
Deixada caure distretament, de manera inesperada, a manera de pretext desenfadat per a començar amistosament una sessió de classe, aquesta xicoteta qüestió innocent i trivial reunix tots els ingredients d’una autèntic i eficaç parany:
estiu > llum > dies llargs > creixement (positiu)[3]
hivern > foscor > dies curts > decreixement (negatiu)
i a pesar que la pregunta es realitza en un entorn acadèmic, any rere any les respostes equivocades s’han anat repetint de manera aclaparadora.
Les explicacions
Per descomptat, la qüestió plantejada, com qualsevol altra, ve condicionada pel llenguatge. Hi ha una resposta correcta completament diferent, una manera d’escapar per la tangent gràcies a la duplicitat de significat de la paraula “dia” que permet l’equivalent a una esmena a la totalitat:
“No hi ha creixement, tots els dies tenen vint-i-quatre hores.”
Però ningú utilitza eixe truc. Això podria entendre’s de diverses maneres, no excloents:
• la pregunta està ben formulada i no crea problemes d’ambigüitat[4],
• les persones que responen estan plenament convençudes que coneixen la resposta correcta i
• no utilitzen coneixements que ja tenen per a assegurar la correcció de la seua resposta abans d’emetre-la.
Una de les millors virtuts de la pregunta plantejada és, al meu parer, que resulta molt fàcil explicar tant la resposta equivocada com la correcta. Fins a on vaig arribar a conéixer, quasi el 100% de l’alumnat que va respondre de manera errònia, va acceptar el seu error de bon grat i, sobretot, va entendre per què l’havia comés i de quina manera podia haver-ho evitat.[5]
Proposta
Per si de cas vol vosté provar, li deixe una pregunta germana que mai vaig emprar. Estic convençut que no portarà als mateixos resultats. I també és interessant entendre per què.
En quina estació creixen els dies, a la primavera o a la tardor?
© Sensio Carratalà Beguer
[1] Hi ha informació relacionada en: https://sensio.com.es/orbita-y-estaciones/
[2] Este comentari es fa prenent com a referència la latitud 40ºN, aproximadament.
[3] S’empra el ratllat per a evitar que, en una lectura parcial o precipitada, es crega que les dues cadenes d’associacions, manifestament incorrectes, siguen enteses com a vertaderes.
[4] La pregunta podria haver-se formulat amb major precisió: “En quina de les estacions següents creixen els dies, a l’hivern o a l’estiu.” No obstant això, l’opció triada és més senzilla i no presenta problemes d’ambigüitat
[5] Aquest text relata una experiència d’aula i no és en absolut una investigació formal, la qual cosa implica limitacions òbvies a l’hora d’obtindre i d’extrapolar conclusions.
Deja una respuesta