Totes les cultures tenen el seu arbre de la vida. Com a creença tradicional o sagrada, com a metàfora, com a imatge de referència o com a instrument bàsic de comparança, la metàfora de l’arbre de la vida s’ha obert pas en totes les cultures des de les albors de la Humanitat. Més encara, com els arbres del món vegetal, on va tirar arrels va créixer en magnitud, en complexitat, en significat i en importància.
A més, totes les persones portem l’arbre de la vida ficat al cap. Resulta irònic que els llibres d’anatomia mostren seccions del cerebel on es veu una estructura que sembla un arbre i és anomenada, naturalment, “l’arbre de la vida”.
La metàfora de l’arbre
Aristòtil va definir metàfora (μετάφέρω) com la translació o canvi del nom d’una cosa a una altra. La paraula resulta de la unió de: μετά, que significa més enllà, i φέρω, que significa transportar o traslladar. El canvi o trasllat del nom altera el significat del vocable original en associar-lo a una altra cosa.
De manera semblant, el DNV[1] definix la veu metàfora:
“Figura retòrica que consistix a usar una paraula que expressa literalment una cosa per a expressar-ne una altra que té una certa semblança amb aquella.“
La definició planteja una condició: una comparació tàcita que exigix l’existència d’almenys dos éssers amb un mínim d’un paràmetre comú.
Metàfores assumides d’antic han quedat integrades en el llenguatge fins al punt que són empleades inadvertida i quotidianament en el context d’un determinat grup cultural, dins del qual tenen un significat precís en l’imaginari col·lectiu del qual formen part.
Les metàfores són un dels recursos del llenguatge que mostra major dinamisme. Atés que el seu ús lingüístic és de tipus comparatiu, conforme una població adquirix nous costums i noves pautes de conducta social va creant les seues noves comparacions i renova o crea les seues metàfores, relacionades en general amb els nous usos, al mateix temps que gradualment moltes de les velles metàfores van quedant relegades, perden valor com a referències aptes per a la comparança i cauen en desús.
L’arbre de la Vida
Encèfal humà a banda, potser perquè els grans arbres són manifestacions imponents de la vida o perquè molts d’ells proporcionen fruits, o bé per la seua familiaritat amb les poblacions humanes i àdhuc prehumanes, la metàfora del “arbre de la vida” és tan antiga com recurrent i pràcticament cada civilització antiga compta amb el seu propi “arbre de la vida” sagrat.
Pel que sembla, la primera referència data de fa cinc mil anys i procedix de l’antiga mitologia persa. En ella se cita un arbre anomenat Gaokerena, l’arbre del món[2], del qual s’extrau el suc de la immortalitat. En les seues branques guarda les llavors de totes les plantes del món. Per esta raó és venerat com l’Arbre de la Vida.
Segles més tard, una de les tradicions de l’Antic Egipte afirmava que l’acàcia de Saosis[3] és “l’Arbre de la Vida” del qual van nàixer Osiris i Isis.
Més familiar ens resulta l’Arbre de la Vida citat en el capítol primer del Gènesi, que potser reprén una antiga idea acadiana l’origen de la qual es va perdre en la nit dels temps. El Gènesi, en la seua descripció del paradís, inclou el següent paràgraf:
“Va fer Iavé Déu brollar en ell de la terra tota classe d’arbres bells a la vista i saborosos al paladar i, al mig del jardí, l’arbre de la vida i l’arbre de la ciència del bé i del mal.”[4]
L’arbre de la vida també apareix citat, un parell de voltes, en l’apartat següent[5], [6].
De la resta dels grans arbres bíblics, únicament l’Arbre de la Ciència que va haver-hi al Paradís és citat, dues vegades.[7] Les dades de longevitat i descendència de la Bíblia han permés traçar l’Arbre de Jessé, que resumix la genealogia patrilineal des d’Adan fins a Jesús i és una de les formes de l’Arbre de la Vida.
L’Arbre de la Immortalitat[8] és citat en l’Alcorà com a únic Arbre del Janna o paradís de l’Islam.
A l’Índia, els relats dels Vedes expliquen que “l’Arbre del Món», denominat Kalpavriksha[9], és també l’arbre de la vida. És una història que reapareix en textos sànscrits posteriors.
Tres grans arbres
Els exemples anteriors són sols una mostra d’un fenomen molt més generalitzat. Moltes més cultures albergaren arbres de la vida sagrats.
Dins de l’àmbit de la filosofia occidental, cap destacar-ne tres:
1. Arbre de la ciència del bé i del mal
Apareix en el Gènesis i té caràcter moral.
“Va prendre, doncs, Iavé Déu a l’home, i li va portar al jardí de Edén perquè el cultivara i guardara, i li va donar este mandat: «De tots els arbres del paradís pots menjar, però de l’arbre de la ciència del bé i del mal no menges, perquè el dia que d’ell menjares, certament moriràs.»” [10]
La temptació de la serp va fer concebre a la ment humana la possibilitat de triar entre el bé i el mal, abans inimaginable. Com és sabut, el funest relat prosseguix amb la mala elecció, l’incompliment del mandat diví i l’expulsió d’Adan i Eva del Paradís.
2. Arbre de Porfiri
L’Arbre de Porfiri representa la lògica i deriva dels ensenyaments de Plató i Aristòtil. Porfiri (232-304) va ser deixeble dels neoplatònics Plotí i Longí. El propi Porfiri es va ocupar de l’edició de les Ennèades del seu mestre Plotí i de la seua biografia. Contra l’opinió del seu mestre, va defendre l’esquema de categories aristotèlic. La seua obra Isagoge (o Introducció a les categories d’Aristòtil), traduïda al llatí per Boeci, es va convertir en text fonamental per a l’estudi de la lògica en època medieval.
En el desenrotllament de la lògica en l’antiga Grècia, tal com va ser establida per Plató i Aristòtil, es va emprar profusament la dicotomia com a mètode per a discernir parts de manera clara tant en una idea com en un grup d’éssers. La dicotomia permetia separar en dues classes elements que tingueren o no una determinada propietat o que compliren o no una determinada condició. Els dos grups establits en una divisió dicotòmica eren nítids, i permetien al seu torn subdivisions ulteriors. La dicotomia va resultar ser una útil ferramenta tant per al desenvolupament de la lògica com per a la confecció de classificacions. A més, afegir una dicotomia a una altra dicotomia i el resultat de l’aplicació successiva seria una estructura ramificada, alguna cosa que porta a pensar en un arbre.
L’Isagoge de Porfiri va presentar una forma de dicotomia lògica que va esdevindre canònica i fou anomenada Arbre de Porfiri. A compte d’això s’atribuïx al seu autor l’inici del nominalisme[11]. L’arbre de Porfiri va esdevindre fonament de les classificacions (de tenor aristotèlic) emprades per al coneixement i la sistematització de la varietat dels éssers. Este arbre lògic va ser integrat en les representacions de l’arbre de la vida.
3. Arbre del saber, Arbor Scientiae
L’arbre del saber, Arbor Scientiae, Arbre de coneixement o Arbre Enciclopèdic, afona les seues arrels en el Gènesi i intenta sistematitzar tots els sabers. Va ser intensament estudiat i difós pel mallorquí Ramon Llull en el segle XII. De conformitat amb el pensament de la seua època, Llull (1235-1315) associa la Scala Naturae a la teologia cristiana i, seguint al neoplatònic Plotí, apunta que la perfecció dels éssers es relaciona amb la seua proximitat a Déu i considera que és possible ascendir per l’escala en saviesa i perfecció.
En el seu Ars Magna[12], Llull proposa representacions gràfiques per a tot el coneixement, des dels éssers inanimats fins als atributs de Déu. Moltes de les seues elaboracions es recolzen en l’arbre de Porfiri.[13]
El cor de la metàfora
Les metàfores no són imàtgens intranscendents ni simples passatemps sense conseqüències, sinó referències que condicionen la nostra manera de pensar. El nucli de la metàfora és la convicció que els diversos sabers humans procedixen d’un arbre comú les arrels del qual s’afonen i obtenen els nutrients de la terra. El tronc té una funció de sustentació i conduïx les substàncies nutritives fins a les branques. El tronc és la unitat de la qual brollen les diferents branques de la ciència. Ramon Llull, Albert Magne, Francis Bacon, D’Alembert i Ampère, van ser alguns dels autors que van usar la metàfora de l’arbre com a recurs per a organitzar el coneixement.
El dibuix de l’arbre de la biodiversitat
La classificació dels éssers vius sol prendre l’aspecte d’una figura ramificada[14], organitzada segons la lògica de l’arbre de Porfiri. Des d’Aristòtil, les classificacions dels éssers vius admeten una representació arborescent. El seu propòsit obvi és ajudar a comprendre la diversitat de la vida mitjançant un gràfic que mostra de manera sinòptica el conjunt desitjat i s’até a criteris lògics establits.
Amb el temps, en l’estudi dels éssers vius, els esquemes lògics es van fer més i més complexos a mesura que augmentava el coneixement. La busca de sistemes naturals de classificació encara queda molt llunt de la seua finalització. No sempre és possible establir dicotomies. Quan no es disposa de suficient seguretat per a l’establiment de criteris de divisió d’un grup, cal optar per ramificacions temptatives, que podran ser substituïdes més avant quan nous descobriments ho aconsellen.
Classificacions naturals
És possible classificar les espècies de plantes que produïxen flors pel seu color, però esta forma arbitrària, artificial, de fer agrupacions, encara que puga ser útil per a fins determinats, no mostra les verdaderes relacions entre els éssers vius. L’estudi científic de la biodiversitat busca descobrir eixes relacions. Hi ha plantes molt allunyades entre si que produïxen flors del mateix color i també hi ha plantes quasi idèntiques que produïxen flors de diferents colors. Sens dubte estes últimes han d’estar en el mateix grup taxonòmic perquè la seua relació és molt més estreta que una coincidència de color aïllada.
El títol que va donar Linné a les seues classificacions “va ser “sistema natural” i s’entén perfectament la raó. Era un sistema que segons el savi suec representava les relacions naturals entre els éssers vius. Ell es considerava una persona privilegiada per Déu, qui li havia atorgat una capacitat extraordinària per a descobrir l’orde en les criatures de la creació. Justificada o no, la seua convicció el va ajudar a aconseguir les classificacions més exitoses de la seua època. Encara utilitzem part de la seua nomenclatura. Les seues divisions successives es basaven en criteris ajustats a les característiques reals més importants dels organismes disponibles en cada nivell. Els grups obtinguts en cada subdivisió estaven formats per components semblants que mostraven un conjunt de caràcters que els donaven un aire familiar. Les divisions es basen en les diferències i les agrupacions es fan per afinitats. Idealment, qualsevol dels individus d’un grup havia de semblar-se més a la resta d’individus del seu grup que a qualsevol individu de qualsevol altre grup.
Les classificacions de Linné, com les anteriors, tenien forma d’arbre. Un tronc comú se subdividia una vegada i una altra donant lloc a branques cada vegada més fines fins a arribar a l’espècie. Seguint encara a Aristòtil, cada espècie tenia la seua pròpia essència; era invariable, fixa. Les espècies continuaven sent tal com van ser creades. El resultat era un arbre lògic que no sempre podia ajustar-se a la norma dicotòmica. També era semblant en el seu aspecte als arbres genealògics, però Linné no es comprometia amb relacions de descendència entre espècies.
Arbres genealògics
Des del segle XVII, havia anat prosperant la idea que Déu havia deixat d’intervindre després de la Creació i el món era governat per les lleis naturals establides. En assumptes naturals, del teisme es va anar passant al deisme.
Va ser al llarg del segle XVIII quan finalment es va adquirir consciència que les classificacions dels organismes podien superar la limitada condició d’arbres lògics i ser també d’indubtable utilitat per a l’ordenació i comprensió de la diversitat de la vida i per a representar la genealogia.
La popularitat guanyada en l’època pels arbres genealògics era deguda a la seua utilitat per a representar gràficament les relacions de parentiu en llinatges reals o de personatges religiosos. Actualment té interés per a les persones que volen conéixer la història de la seua família i també per la seua utilitat en els estudis de genètica a l’hora de determinar del pedigrí i fer la selecció d’animals amb característiques desitjades i també en l’estudi de malalties hereditàries.
Els arbres genealògics clàssics no sols tenien forma d’arbre, sinó que acostumaven a incorporar el temps com a dimensió. En les il·lustracions, d’acord amb la idea de descendència, el temps més antic se situava en la part superior i la part inferior mostrava a l’individu o la família la genealogia de la qual quedava dilucidada.
La Geologia conduïa a pensar que la Terra era molt antiga. Els fòssils testificaven que el món havia patit canvis importants. El càlcul del temps necessari per a la formació dels estrats sedimentaris donava resultats que havien de mesurar-se en milions d’anys[15]. L’èxit del uniformisme de Lyell[16] va suposar un estímul per a explorar els fenòmens geològics en les profunditats del temps.
Fins i tot l’estudi de les llengües va contribuir al canvi. L’estudi de les relacions entre diferents llenguatges dugué a considerar l’existència d’un tronc indoeuropeu. Va sorgir la idea d’un tronc lingüístic que havia donat lloc mitjançant ramificació als llenguatges actuals. Recorrent el camí invers es podria fer un viatge cap al passat i descobrir la llengua que van parlar Adan i Eva en el Paradís la que es va perdre en l’episodi bíblic de la Torre de Babel. L’arbre lingüístic tenia una innegable dimensió temporal. En un passatge de “L’origen de les espècies” [17] , Darwin declara la seua convicció de l’existència de concordança entre l’evolució biològica i l’evolució lingüística.
“Si tinguérem una genealogia perfecta de la humanitat, una disposició genealògica de les races humanes proporcionaria la millor classificació dels diferents idiomes que ara es parla a tot el món; …”
Arbres evolutius
El primer diagrama que va incloure intencionalment el temps en relació amb l’evolució de les espècies va ser presentat per Lamarck en la seua Philosophie Zoologique de 1809[18] per a l’origen dels diferents animals, segons resa el títol.
Es tracta d’una representació esquemàtica molt senzilla de l’evolució dels animals segons la teoria que havia elaborat el mateix Lamarck. Les relacions entre els diferents grups es representen mitjançant línies de punts d’una manera que sembla una miqueta tímida. Els tàxons apareixen a vegades juxtaposats formant grups (infusoris, pòlips, radiats…), que les línies de punts relacionen amb uns altres. Sens dubte sorprén l’absència dels equinoderms, que inclou en els radiats, la reunió d’anèl·lids, cirrípedes i mol·luscos, la inclusió dels amfibis dins dels rèptils i la situació dels monotremes com a descendents de les aus, entre altres qüestions. La importància de la il·lustració consistix en el fet que té en consideració el temps, que fluïx de dalt cap avall i proposa que uns certs animals descendixen d’altres anteriors i més simples, en opinió de Lamarck. Encara que presenta una certa ramificació, en realitat el diagrama no és un arbre o, si es preferix, és un arbre invertit, dibuixat cara avall.
Com a mostra la següent il·lustració, tan esquemàtica que podria passar pel dibuix d’un arbre acabat d’esporgar, en l’actualitat els arbres evolutius tenen la fletxa del temps apuntant cap amunt. Encara que pot considerar-se una convenció, és la disposició cronològica habitual dels estrats en els depòsits sedimentaris, (els estrats antics a baix i els més recents a dalt) i també la direcció en què creixen els verdaders arbres.
Darwin va produir dos diagrames ramificats, sense denominar-los arbres de la vida. El primer, poc més que un esbós, data del 1937 i apareix dibuixat entre les anotacions del seu “quadern B”. El segon arbre, un diagrama evolutiu hipotètic i genèric prou més detallat, és l’única il·lustració del seu llibre més famós, “Sobre l’origen de les espècies” [19] que va ser publicat en 1859. Quan Darwin va publicar el diagrama, els arbres ramificats que representaven la classificació n’eren ben coneguts. La novetat va estar en la seua interpretació; per primera vegada s’assumia que tots els éssers vius compartien una història de descendència amb modificació, (sotmesa a selecció natural) tenien ancestres comuns, n’eren família. D’acord amb Darwin, tota autèntica classificació era una genealogia, mostrava relacions filogenètiques
Els arbres de Haeckel, magnífic dibuixant, són plenament evolucionistes i constituïxen una iconografia esplèndida que mostra amb un detall fins llavors desconegut la relació entre els diferents grups d’éssers vius, si bé no es deslliura del tot, (com a mostra la imatge de la dreta), de la idea de camí de perfecció que va ser tan cara al vell Aristòtil.
Les classificacions que hi ha a continuació són del segle XX. Són il·lustracions senzilles que atenen la necessitat de representar de manera sinòptica la varietat de les formes de vida. La primera i més senzilla data de 1929, la segona és de 1970. Descriuen la història de la vida mitjançant la implícita fletxa del temps orientada com és normal cap amunt. Com en els arbres de Haeckel, algunes de les seues branques són molt curtes mentres que unes altres han aconseguit un gran desenrotllament i estan profusament ramificades. Descriuen succintament les relacions filogenètiques entre els principals grups d’éssers vius.
Però també conten una història de progrés triomfant, que va des de la simplicitat mínima possible fins a l’aparició dels organismes més complexos. Sustenten la idea que les espècies vivents han triomfat sobre les que s’han extingit al llarg de la història de la vida en la Terra.
L’arbre és al remat una forma molt raonable de presentar la biodiversitat cronològicament ordenada, però també és pertinent, fins i tot necessari, tindre al cap que l’aparició dels éssers eucariotes no va suposar la desaparició dels bacteris i que l’emergència dels amfibis no va suposar la desaparició dels peixos.
Potser és un bon moment per a recordar que els éssers vius més abundants del nostre món continuen sent els bacteris i que els arbres taxonòmics més habituals representen en realitat les novetats ordenades segons el temps que fa des de quan van aparéixer.
En temps recents, ficats ja en ple segle XXI, hi ha hagut una proliferació de formes gràfiques destinades a representar la biodiversitat. El disseny escollit depén de la missió que ha de complir la figura en la seua publicació. L’arbre continua present, entés com a estructura lògica ramificada, si bé amb freqüència gira 90° i la fletxa del temps apunta d’esquerra a dreta en comptes d’assenyalar cap amunt. Moltes de les figures presumixen d’imaginació i exhibixen dissenys novells i eficaços.
A sovint el temps no es mostra explícitament, sinó que queda sobreentés com una obvietat. També solen ometre’s les arrels. O la fletxa del temps apunta cap avall. En els gràfics circulars o semicirculars la fletxa del temps és qualsevol radi que s’allunya del centre i l’angle de separació entre els grups representa distàncies morfològiques o genètiques. I inevitablement, si es vol fer un esquema sinòptic de dimensions raonables de l’evolució biològica des del seu origen, resulta del tot impossible respectar la proporcionalitat temporal, atés que quasi el 85% del temps transcorregut des que hi ha vida en la Terra no va haver-hi més que procariotes i en una il·lustració estrictament proporcional, la resta dels organismes, que solen interessar-nos molt més, acabaríem acantonats en un racó de la perifèria. Afortunadament, amb un poc d’intel·ligència podem dibuixar els arbres de la vida que compaginen tant la necessitat d’entendre com el plaer de contemplar i imaginar.
Tres bilions d’arbres
El nostre planeta té en l’actualitat més de 3 bilions d’arbres, una xifra impressionant que segons els càlculs[20] és aproximadament la mitat dels 6 bilions que va albergar fa uns dotze mil anys. Atés que la Humanitat actual ha superat els huit mil milions d’individus, hi ha menys de 400 arbres per persona. Confesse que el resultat del càlcul m’ha decebut. N’esperava més. Sobretot si tenim en compte que l’ésser humà és (o va ser) només un d’entre els organismes terrestres grans que habiten el planeta.
La representació arborescent condiciona la nostra interpretació del món natural. Com qualsevol analogia, és útil però no perfecta. Considerem un parell de qüestions per a acabar.
Quan mirem un arbre no veiem més que la part que sobreïx de la terra. Tenim tendència a pensar que la vida al nostre planeta té un tronc i una copa més grans que les arrels, però sembla que la situació és decididament inversa i que l’extensió de les arrels és enorme. Els arbres, també els taxonòmics, tenen arrels que es ramifiquen i entren en relació amb una ingent quantitat d’éssers vius que habiten en el sòl.
L’analogia també ens du a pensar que les branques sempre són divergents i no hi ha opció per a la coalescència, però des dels anys 90 es reconeix que la simbiosi ha tingut un paper en la historia de la evolució biològica i que entre els organismes procariotes ha hagut intercanvi d’informació genètica. Excepcionalment, alguns organismes pluricel·lulars encara poden fer-ho. La separació de les branques no arriba a ser absoluta, molt menys a les llarguíssimes arrels de la vida. L’adquisició d’informació genètica i la col·laboració entre procariotes va ser clau de l’aparició de la branca eucariota d’on va sorgir l’espècie humana. Segons ha anat augmentant el coneixement de la vida en la Terra, es fa cada vegada més palesa la necessitat de valorar també la part oculta dels arbres tradicionals perquè el seu coneixement es fonamental per a entendre la vida que ens ha fet possibles.
© Sensio Carratalà Beguer
Articles de referència:
Nathalie Gontier. Depicting the Tree of Life: the Philosophical and Historical Roots of Evolutionary Tree Diagrams. https://link.springer.com/article/10.1007/s12052-011-0355-0
Manizheh Abdollahi; Faride Pourgiv. A Historical-Literary Survey of Medicine in Ancient Iran. Research on History of Medicine/ 2012 Aug; 1(3): 97-102.
Jaime Nubiola. La ramificación del saber según C. S. Peirce. Publicado en E. Sandoval (ed.), Semiótica, lógica y conocimiento. Homenaje a Charles Sanders Peirce, México, UACM, 2006, 35-54.
Penny D (2011) Darwin’s Theory of Descent with Modification, versus the Biblical Tree of Life. PLoS Biol 9(7): e1001096. https://doi.org/10.1371/journal.pbio.1001096
NOTES
[1] Diccionari Normatiu Valencià.
[2] Carus, Paul (1897) «Mazdaism. The Religion of the Ancient Persians. Illustrated.,» The Open Court: Vol. 1897: Iss. 3, Article 3. https://opensiuc.lib.siu.edu/ocj/vol1897/iss3/3
[3] ML Buhl – Journal of Near Eastern Studies, 1947 – journals.uchicago.edu. https://www.journals.uchicago.edu/doi/pdf/10.1086/370820
[4] El text seleccionat induïx al debat sobre si en el centre del Paradís hi havia un o dos arbres, és a dir, si l’arbre de la vida i l’arbre de la ciència del bé i del mal són el mateix arbre o són arbres distints. Nacar-Colunga semblen optar per la segona opció.
[5] Génesis 3, Tentación, caída y primera promesa de redención. En Nácar-Colunga, Sagrada Biblia, 1944, BAC.
[6] L’expressió “arbre de la vida” apareix en la Bíblia tres vegades més, en el llibre de l’Apocalipsi, una en la carta a l’església d’Efes i dos en l’epíleg. En Nácar-Colunga, Sagrada Bíblia, 1944, *BAC. En el llibre dels Proverbis apareix tres vegades l’expressió “arbre de vida”, que podria no tindre el mateix sentit. Proverbis (3.18; 11.30)
[7] Génesis 2, El Paraíso. En Nácar-Colunga, Sagrada Biblia, 1944, BAC.
[9] Kalpavriksha: Kumar Nanhe, Bhupesh; Malhotra, Manish; Bhosale, Malojirao. Sacred Plants in Indian Mythology. Folklore Connect Wildlife & Biodiversity, 2023, p. 121.
[10] Génesis 2, El Paraíso. En Nácar-Colunga, Sagrada Biblia, 1944, BAC.
[11] Nominalisme: En metafísica, el nominalisme és l’opinió que els objectes universals i abstractes no existixen en realitat més que com a mers noms o etiquetes. Hi ha almenys dos versions principals del nominalisme. Una versió nega l’existència d’universals, coses que poden ser instanciades o exemplificades per moltes coses particulars (p. ex., força, humanitat). L’altra versió nega específicament l’existència d’objectes abstractes, objectes que no existixen en l’espai i el temps.
[12] Ramon Llull. 1232-1315 aprox. Impressum per Petrum posa …, 1501 decima mensis aprilis. https://www.cervantesvirtual.com/obra/ars-magna
[13] Arbor naturalis et logicalis, Natürlicher logischer Baum. Der Mittelteil des Baumes entspricht der Arbor porphyrii, die zusätzlichen Blätter auf der rechten Seite stehen für zehn Arten von Fragen, die Blätter links sind Buchstabenschlüssel. Daneben Ars Magna. https://anthrowiki.at/Ars_generalis_ultima#/media/Datei:Ramon_Llull_-_Ars_Magna_Tree_and_Fig_1.png
[14] https://sensio.com.es/aristotil-i-la-classificacio-dels-animals/
[15] Sediments i milions d’anys.
[16] https://link.springer.com/article/10.1023/a:1006504910017
https://sensio.com.es/lord-kelvin-i-luniformisme-geologia/
[17] Darwin. On the origin of species by means of natural selection, or the preservation of favoured races in the struggle for life. London: John Murray, Albemarle Street. 1859. Pag. 422–423. Traducció pròpia.
[18] Lamarck. Philosophie Zoologique. Volume II. Page 463.
[19] C. Darwin. On the origin of species by means of natural selection, or the preservation of favoured races in the struggle for life. London: John Murray, Albemarle Street. 1859.
[20] https://www.scientificamerican.com/article/how-many-trees-are-there-in-the-world-video/
Deja una respuesta