Primeres idees
Les primeres idees científiques sobre l’origen de la vida van aparéixer en l’antiga Grècia.
Anaximandre (610 – 546 a. C) va proposar que els éssers vius havien eixit de l’aigua. En la seua opinió, els éssers humans haurien sorgit de peixos que van ser llançats a la costa i ocuparen la terra.
Empèdocles (492 – 432 a. C.) és recordat sobretot perquè va postular l’existència dels quatre elements clàssics que formen el món: foc, aire, aigua i terra.
“Empèdocles sostenia que els elements primaris de l’univers eren terra, aire, foc i aigua que eren eterns. Ells no van ser creats ni podrien ser destruïts, i no es podria crear res més. La combinació i la separació d’estos elements va permetre que totes les substàncies el món pogueren formar-se. L’amor és el principi pel qual les substàncies es combinen i la discòrdia és el principi pel qual se separen.
Els quatre elements eterns i les dos forces motrius Amor i Discòrdia constituïxen la totalitat del món:
D’estes coses van brollar totes les coses que n’eren, són i seran, arbres i hòmens i dones. Les bèsties, les aus i les aus criades en l’aigua, i també els longeus déus, els més poderosos en les seues prerrogatives.”[1]
Empèdocles, en el 400 a. C., va postular que en els temps primitius van brollar de la terra fragments corporals, òrgans, membres, … que es van combinar entre sí. Moltes d’eixes combinacions van produir monstres que van perir, però algunes van donar lloc a éssers capaços de sobreviure. Estes idees s’han relacionat amb l’Evolució i fins i tot amb la selecció natural.[2]
Empèdocles va establir també la primera gran diferenciació entre els éssers vius en dos categories: animal i vegetal.
Els tres més grans
Sòcrates (470 – 399 a. C.) va ser mestre de Plató (427 – 347 a. C.), qui ho va ser al seu torn d’Aristòtil (384 – 322 a. C.).
La directa i breu connexió anterior reunix els tres grans cims de la Filosofia grega clàssica. No va haver-hi àrea del coneixement que no fora objecte del seu interés.
Coneixem l’obra de Sòcrates a través dels escrits de Plató, Aristòfanes i Xenofont.[3] Sòcrates no va deixar obra escrita i adquirix d’esta manera un aire llegendari.
Plató va fundar el seu centre d’ensenyança, l’Acadèmia, l’any 387 a. C. Entre les seues activitats estava l’estudi de matemàtiques, astronomia, ciències naturals, medicina i filosofia.
Quasi tots els temes tractats posteriorment en Filosofia tenen un precedent en Plató. Com va expressar Whitehead en la seua cita més famosa:
“La més segura caracterització general de la tradició filosòfica europea és que consistix en una sèrie de notes a peu de pàgina de Plató.”[4]
Després de la mort del mestre, l’Acadèmia va continuar les seues activitats fins que el general romà Sil·la va saquejar Atenes en el 86 a. C. Amb posterioritat, l’Acadèmia va renàixer i desaparéixer vàries vegades fins a la clausura definitiva decretada per Justinià l’any 529.
Aristòtil, que va ser alumne de l’Acadèmia durant vint anys. Però el respecte al mestre caminava molt lluny de la submissió. Les ensenyances de Plató i Aristòtil mostren profundes divergències.
Va fundar la seua pròpia escola, el Liceu, l’any 335 a. C., dotze anys després de la mort del seu mestre Plató.
El Liceu va prolongar les seues activitats durant segles, fins al saqueig d’Atenes de l’any 86 a. C. Però en el segle II d. C., el Liceu havia renascut i va mantindre la seua activitat fins a l’any 267 d. C., quan Atenes va ser destruïda per la tribu germànica dels Hèruls[5].
Quan vaig ser estudiant de l’antic Batxillerat, (sí, anterior a la vella EGB), em va pegar per pensar que Aristòtil no podia ser una sola persona. Va ser una convicció persistent que lectures posteriors han anat desdibuixant. La immensitat de la seua obra m’esglaiava i seguisc impressionat per la varietat de la seua producció, la seua qualitat i la seua magnitud. En l’assignatura Filosofia vaig aprendre que havia escrit sobre Ètica, Lògica, Retòrica, Política, Economia, Metafísica, Astronomia, Física, Ciències Naturals, i fins i tot sobre les Idees i els Somnis. Per si faltava alguna cosa, va ser preceptor d’Aleixandre Magne[6]. No cap dubte que va ser un home exageradament treballador. Per una rara confabulació de mèrit i fortuna, la seua obra ha influït durant mil·lennis en la cultura occidental i es deixa sentir encara.
Aristòtil i la classificació dels animals
Aristòtil (384 a 322 a. C.) és el gran referent grec de l’estudi de la Naturalesa. Va assumir els quatre elements de Empèdocles i va fer una primera classificació general dels animals.
Si Aristòtil haguera alçat el cap uns mil cinc-cents anys després de la seua mort s’haguera emportat una sorpresa majúscula (i cal imaginar que també una gran satisfacció) en descobrir que els seus textos gaudien de plena actualitat i la seua paraula era poc menys que sagrada per a les ments més brillants de l’època.
Albert Magne (1193 – 1280), (que va rebre el sobrenom de Doctor Universalis en reconeixement de la seua saviesa), era sens dubte un dels intel·lectuals més destacats del segle i s’ocupava de conciliar l’obra del filòsof grec amb el cristianisme. El seu èxit va ser tal que Aristòtil va passar de ser un autor sospitós pel seu paganisme a gaudir d’un admiratiu respecte que ranejava en la veneració per part de l’Església. Els propis treballs d’Albert Magne sobre el món natural van incloure la classificació dels animals d’Aristòtil i també la que va fer el seu deixeble i successor en el Liceu Teofrast per a les plantes.
A causa del prestigi aconseguit per Aristòtil, la seua classificació va ser acceptada amb algunes modificacions fins al segle XVIII. En els seus llibres sobre els animals[7], al costat de grans encerts i agudes observacions, va incloure algunes llegendes populars del seu temps, interpretacions errònies i algunes descripcions incorrectes, però la majoria de la seua obra mostra el resultat d’un treball seriós i judiciós, corregix o desmentix multitud de creences infundades i oferix detalls sorprenentment moderns en alguns capítols, entre els quals sol citar-se l’estudi dels taurons[8].
En el seu esforç per ordenar la diversitat dels animals, Aristòtil establix una classificació segons les característiques que considera principals. La primera divisió separa els animals en dos grans grups: els que tenen sang roja o sanguinis i els no sanguinis. El seu primer criteri de classificació dels animals és la presència o absència de sang.
D’altra banda, mitjançant les seues observacions comprova una vegada i una altra que mentres alguns animals són molt simples, uns altres mostren una gran complexitat. Decidix ordenar tots els éssers pel seu grau de perfecció, des dels inferiors, a penes distingibles de les plantes, fins a l’home, cim indubtable del món animal. El resultat és la Scala Naturae, una escala on tots els éssers inerts i vius apareixen ordenats segons el seu grau de perfecció, des dels minerals fins a l’home. La Scala Naturae és coneguda també com la Gran Cadena de l’Ésser[9].
En la classificació, que mostra la imatge[10], la numeració expressa el grau de perfecció dels animals en escala descendent. A dalt apareix l’Home, el més perfecte dels animals. A continuació, els grups zoològics seguixen la numeració fins a arribar al número 11, els Zoòfits o animals-plantes, els més imperfectes de tots.
Pot observar-se que el seu títol en majúscules: “ANIMALS SANGUINIS” només inclou els grups numerats de l’1 al 6. L’esquema dona un tractament tipogràfic molt distint al títol “Animals no sanguinis”, en minúscula i dins de la clau “Ovípars (amb ou imperfecte)”, manifestant la seua menor importància.
En resum, d’una banda, la classificació dividix els animals en dos grans grups: animals sanguinis i animals no sanguinis. Però, com es veu en la columna esquerra de la imatge, utilitza el producte inicial de la reproducció, a partir del qual es desenrotllarà l’organisme, per a fer una divisió de tots els animals en quatre grans grups: Vivípars, Ovípars, Ovípars (amb ou imperfecte), Vermíparos i Produïts per llim fèrtil o per generació espontània.
És interessant observar que dins del grup Ovípars (amb ou imperfecte) succeïx la separació entre animals sanguinis i animals no sanguinis. El grup 6. Peixos, forma part dels animals sanguinis, mentres que el 7. Malacoderms i següents, són Animals no sanguinis. Existix per tant una superposició de criteris que dona peu a considerar que hi ha dos classificacions mesclades.
L’escala animal de Aristòtil[11]
Modificada por Albert Magne (fide A. C. Crombie, 1959)
Més interessant, si cap, és l’acceptació de la generació espontània, que queda relegada als dos grups més imperfectes: 10. Mol·luscos i 11. Zoòfits. El debat sobre l’existència o no de generació espontània apareixerà amb força en el segle XVII i s’estendrà fins a finals del segle XIX[12].
Algunes expressions són cridaneres. Els quadrúpedes peluts són els mamífers, i es distingixen dels quadrúpedes escatosos, els rèptils, mentres que les aus tenen plomes, és a dir, s’empra com a criteri de segregació la coberta de la superfície externa.
Sense ànim de comparar esta classificació amb les actuals, en ella pot apreciar-se virtuts notables, com la identificació dels cetacis com a mamífers. També identifica correctament, (encara que la seua denominació puga entendre’s com una contradictio in terminis), els quadrúpedes àpodes, en particular les serps, dins del grup dels rèptils o quadrúpedes escatosos. És a dir, accepta les serps en el grup com a “quadrúpedes sense potes”. En el text de la seua Història dels animals accepta que hi ha peixos vivípars[13], en contra del criteri que indica l’esquema general.
Finalment, inclou l’home en la classificació, bé que en situació preeminent, com el més perfecte de tots els animals, a gran distància de la resta.
Sorprenentment, mil cinc-cents anys més tard, després d’haver transitat a través d’èpoques de glòria i èpoques fosques, l’obra d’Aristòtil tornava a estar plenament vigent. La seua classificació dels animals, revisada per Albert Magne en el segle XIII, es mostra ací en forma de taula:
Pot advertir-se que en esta taula de dos columnes apareix repetit el grup Ovípars amb ou imperfecte. Mitjançant esta repetició es defuig el solapament visible en l’esquema anterior.
La taula que pot transformar-se en arbre
Una temptació difícil d’evitar és la de transformar esta taula en un arbre. Però ocorre que la transformació traïx la perspectiva aristotèlica. Perquè la taula és una classificació i també té la condició de Scala Naturae.
Tant a la taula com a l’arbre els grups finals apareixen numerats. Els números donen compte de la seua posició en la Gran Cadena de l’Ésser. El número 1, Home, correspon a l’organisme més perfecte, el més alt de la cadena, i el número 11, Zoòfits (animals-plantes) assenyala al més imperfecte, al més baix en l’escala. L’arbre així representat sembla igualar la “desigualtat natural”. Tot el plantejament aristotèlic és teleològic[14] i en la seua organització racional de la diversitat dels éssers vius, tots tenen el seu lloc en l’escalafó de la vida.
Els criteris de classificació que empra no són equivalents ni neutrals, sinó asimètrics. No tenen el mateix valor, en termes de perfecció o superioritat. Des de la perspectiva aristotèlica, els animals sanguinis són superiors als no sanguinis. Dins dels sanguinis, els vivípars són superiors als ovípars, els quals, al seu torn, com indica explícitament la denominació triada, són superiors als ovípars d’ou imperfecte. Entre els no sanguinis, els ovípars amb ou imperfecte sota superiors als vermíparos que ho són al seu torn respecte als zoòfits.
Un arbre que es també una escala
Eixa és la raó que fa pensar que Aristòtil es trobaria més còmode si se li donara un gir de 90° a la figura en forma d’arbre, com mostra la figura.
El gir, que podria semblar innocent o irrellevant, aporta una nova dimensió a la lectura de la gràfica.
En sentit horitzontal pot llegir-se el mateix arbre, on l’esquerra es reserva per al tronc i les branques principals i cap a la dreta, les ramificacions de major detall amb classes cada vegada més concretes. És la representació que comença en el tronc unificador de la vida i acaba en branques que designen grups recognoscibles d’organismes. Caldria continuar el treball fins a arribar a les espècies, la qual cosa podríem esperar des de la nostra perspectiva actual.
En sentit vertical, de baix a dalt s’ha construït una escala de perfecció, la Scala Naturae. Esglaó a esglaó, des del grup inferior, Zoofitos, marcat pel número 11, es pot ascendir, complint el camí de perfecció. En passar de l’esglaó 7, Malacodermos, al 6, Peixos, es fa també un salt essencial, d’animals no sanguinis a animals sanguinis. L’escala propícia l’ascens fins al nivell més alt, el número 1, on es troba l’Home, cim del Regne Animal i, en conseqüència, de tots els éssers vius.
Cal recordar que, pel que sembla, Aristòtil mai va arribar a estar massa interessat a completar una classificació perfecta o “natural” dels animals[15]. De fet, va construir diverses classificacions utilitàries, arbitràries, destinades a diverses finalitats.
Aristòtil va posar molt més interés en la construcció de la seua “Scala Naturae”, com a principi organitzador de la Naturalesa que permetia ordenar a tots els éssers vius i no vius en una escala ascendent de perfecció.[16]
En la introducció a la Història dels Animals publicada en 1990, podem llegir:
“… Però, malgrat les seues aportacions taxonòmiques, no obstant, Aristòtil no va ser ni va pretendre ser un taxonomista dels éssers de la naturalesa, sinó un biòleg que aspirava a verificar l’existència d’unicitat dins de la multiplicitat i diversitat dels éssers vius en quan concern, per exemple, a òrgans i funcions, i que, com a resultat dels seus objectius va construir una biologia apodíctica i teleològica, fundada en principis metafísics.”[17]
Pel que fa a la seua classificació, es podria dir que el seu interés per organitzar el coneixement li va portar a un èxit que va ser molt gran i prou inesperat, sobretot per la seua duració. Al llarg de la història, molts estudiosos la van assumir com a veritat indiscutible i alguns van fer aportacions que no alteraren massa l’esquema general[18].
Durant dos mil·lennis el text d’Aristòtil va ser la referència principal, l’estructura fonamental sobre la qual es va construir la Zoologia, paraula que va aparéixer en el segle XVII, una època en què la influència del savi grec havia començat a empal·lidir. Ja des del segle anterior, els descobriments moderns anaven erosionant gradualment la vella visió del Filòsof.
Aristòtil va limitar el seu estudi als animals. El seu deixeble Teofrast, (372 a 287 a. C.), fou qui es va ocupar de l’estudi de les plantes. Albert Magne es va ocupar també d’arreplegar, adaptar i popularitzar la seua classificació.
© Sensio Carratalà Beguer
[1] Kirk GS, Raven JE, The Presocratic Philosophers. A critical history with a selection of texts, Cambridge, 1957.
[2] Roux, Suzanne. Empedocles to Darwin. En Greek Research in Australia: Proceedings of the Biennial International Conference of Greek Studies.” Flinders University Department of Languages. (April 2003). 2005. p. 1-16.
[3] El militar i historiador Xenofont (431 a. C.-354 a. C.) va escriure alguns llibres sobre Sòcrates, un d’ells, una Apologia de Sòcrates davant el jurat.
Aristòfanes (445 – 385 a. C) fou un gran autor de comèdies i contrari a Sòcrates.
[4] Whitehead, Alfred North. Process and reality. Simon and Schuster, 2010.
[5] Bouras, C. (2014). Alaric in Athens. Deltion of the Christian Archaeological Society, 33, 1–6. https://doi.org/10.12681/dchae.1230
[6] Reclamat por Filip II de Macedònia, Aristòtil fou preceptor del seu fill Aleixandre en Mieza, entre els anys 342 i 340 a. C.
[7] Aristòtil va escriure sobre els animals principalment en: Història dels animals (nou llibres), Les parts dels animals, La generació dels animals i El moviment dels Animals. En algunes edicions el primer títol inclou la resta.
Aristóteles. Investigación sobre los animales. Traducción de Carlos García Gual. 1992. Madrid. Editorial Gredos.
[8] Los Selacis o Elasmobranquis, en la seua denominació moderna, son peces de esquelet cartilaginós, actualment dividits en dos grans grups: los Selacimorfes, taurons i els Batoïdeus, como les rajades i pastinaques.
[9] La denominació Gran Cadena del Ser va ser proposta por Lovejoy en el llibre que ha esdevingut manual clàssic sobre el tema:
Lovejoy, Arthur O. La gran cadena del ser. Icaria Editorial, 1983.
[10] Aristòtil. Investigació sobre els animals. Traducció de Carlos García Gual. 1992. Madrid. Editorial Gredos.
[11] Van ser notables els debats que van mantindre contra la generació espontània Redi en el segle XVII i Spallanzani en el segle XVIII. Cap al final del segle XIX, els experiments de Pasteur van resoldre la qüestió definitivament.
[12] Es significativa en el títol la presència de la paraula escala. Aristòtil creia que los éssers devien quedar ordenats per la seua complexitat o perfecció en una “Scala Naturae”, des de las roques i formes inferiors fins a l’home.
[13] Entre els selacis trobem els taurons, que són en general vivípars, i també les ratlles i pastinaques, que ponen. De forma una miqueta sorprenent, el text d’Aristòtil ignora la conspícua posada d’ous de ratlles i pastinaques en “bosses de sirena”, segons la denominació actual.
[14] “La teleologia es la rama de la metafísica que se referix al estudio de los fines o propòsits de algun objecte o algun ésser, la capacitat de lluitar por una finalitat, o be, literalment, la doctrina filosòfica de las causes finals.“
https://es.wikipedia.org/wiki/Teleolog%C3%ADa
[15] Marcos, Alfredo. Aristóteles y otros animales. 1996. Barcelona. Ed. PPU. Pág. 33 y sig.
[16] El tema mereix un estudi molt més extens.
[17] Aristóteles. Historia de los animales. Edición de José Vara Donado. 1990. Madrid. Editorial Akal.
[18] Una de las més conegudes fou la d’en Albert Magne, citat en la taula titulada significativament L’escala animal de Aristòtil i que ha fet de fonament per a l’elaboració dels dos esquemes ramificats presentats a continuació.
Deja una respuesta