Objectes sobre la taula
Sobre la taula, davant meu, hi ha un xicotet ordinador que he connectat a una pantalla, a un teclat i a un ratolí; l’empre sobretot per a escriure, quasi he oblidat escriure a mà. Hi ha algunes coses més: un suport per a elevar la pantalla, un faristol amb un llibre, un passador de cremallera trencat que no sé d’on ha eixit, una regleta per a connectar els aparells elèctrics, una làmina de suro que use per moure el ratolí, un got d’aigua, dos altaveus xicotets, una bossa de caramels de menta sense sucre (encara que amb polialcohols, que tenen les mateixes calories i acció laxant en dosis altes), una cartera, unes claus i una safata d’acer inoxidable que conté un tovalló, instruccions per a muntar un ventilador, un pot de repel·lent per a mosquits, un tub de cola, un parell de claus, unes brides de plàstic i un tornavís. Segons vaig anotant este breu inventari d’andròmines m’adone que més de la mitat són inútils per a escriure i no sé què fan ací.
Inopinadament acabe dividir els objectes de la taula en dos grups: útils per a escriure i no útils per a escriure. És a dir, he distribuït diversos objectes en classes segons un criteri. El criteri que acabe d’emprar és d’utilitat per a un fi. És un criteri arbitrari, que he triat perquè en este moment em resulta útil. Quan em pose a escriure, mitjançant la simplíssima classificació de la figura puc descartar d’una plomada tots els objectes de la classe “no útils per a escriure”.
Podria haver classificat els objectes pel seu color, pel material que estan fets, per si necessiten corrent elèctric per a funcionar, segons la seua lletjor o bellesa, o per si pense utilitzar-los este matí o no, etc. Canviaré de criteri si em convé i llavors els objectes quedaran classificats d’una altra manera; potser ho faça en un altre moment. A això em referisc en dir que estic emprant un criteri arbitrari. El resultat depén de com són els objectes, però també de mi, del criteri que he triat.
Arbre, òbila, interruptor
Cada dia entrem en contacte amb una ingent varietat d’éssers. Els classifiquem quasi sense voler, inadvertidament, perquè les classificacions simplifiquen, ens faciliten la vida.
Classificar consistix a agrupar unitats en classes i ho fem permanentment. Es diu classificació tant a la tasca com el resultat de classificar. En una classificació pot haver-hi classes dins de classes dins de classes, dins de classes… Cada classe es distingix de la resta perquè complix unes certes condicions, els criteris de classificació.
Taxonomia és la “ciència que tracta dels principis, mètodes i fins de la classificació”[1].
Tàxons són les subdivisions d’una classificació que inclouen totes les seues ramificacions.
Interruptor definix qualsevol objecte que interromp/connecta el corrent elèctric, siga del tipus que siga, i en hi ha de diferents formats, alguns de dissenys molt audaços. Òbila definix a un conjunt d’animals; hi ha moltes òbiles, hi ha femelles, mascles, cries; n’hi ha de diverses espècies i a qualsevol d’elles pot aplicar-se per igual amb tot el dret el substantiu òbila. Arbre és un tipus d’organisme vegetal; hi ha milers de milions d’arbres de desenes de milers d’espècies i ens podem referir a cadascun d’ells mitjançant la paraula arbre. Els substantius ens faciliten el pensament i la comunicació sobre la immensa quantitat d’éssers que ens trobem.
Per descomptat, podem encapritxar-nos d’una òbila concreta, d’un arbre familiar i àdhuc (hi ha gent per a tot) d’un interruptor en particular, i donar-los noms propis. No obstant això, a diferència dels noms propis, que es referixen a individus, els substantius que emprem habitualment definixen classes, agrupacions d’unitats semblants, tàxons. Quan diem taxista, granera, roca, ànec o pantera ens referim a classes, estem classificant. Classificar és una de les nostres activitats inevitables. No em referisc ací a la classificació científica, que té particulars exigències.
Convé reconéixer que els substantius que solem emprar en la vida quotidiana no són instruments de gran precisió. No hi ha dos arbres iguals, ni dues òbiles iguals, ni tan sols dos interruptors iguals, per molt semblants que siguen. És sabut que ni tan sols els germans bessons univitel·lins són exactament iguals. Però quan escoltem a algú dir que instal·larà un interruptor sabem aproximadament què és i per a què aprofita. Si algú assenyala un punt en la distància i pronuncia la paraula òbila, sabem a què es referix.
Amb els anys aprenem també que la idea vulgar “si has vist un arbre (una òbila, o un interruptor) ja els has vist tots” és molt limitada. Arbre (òbila, o interruptor) és una categoria tan àmplia que dona cabuda a miríades d’individus molt diferents. Sovint necessitem detallar més, distingir un subgrup particular d’arbres, (o d’interruptors, o d’òbiles), amb determinades característiques. Una planta en particular pot ser un arbre, per al cas una olivera, concretament una olivera de la varietat arbequina, etc., fins arribar a la classe que ens dona la informació que volem.
Classificar per a …
Les classificacions no són productes naturals, sinó abstraccions de la ment humana. No obstant això, les bones classificacions guarden una relació de correspondència amb el món real. Justament per això resulten útils.
Classificar un conjunt d’éssers implica dividir-lo en subgrups, bé mitjançant altres substantius o amb adjectius o expressions que establixen les característiques que ens interessen: arbres fruiters o no fruiters, òbiles clares o fosques, interruptors de corrent altern o de corrent continu, etc. Amb això, a partir de criteris arbitraris, triats segons el nostre interés, construïm classificacions senzilles, utilitàries: producció de fruits, aspecte, compatibilitat amb la nostra instal·lació elèctrica, etc. Podem fer-les més i més complexes per addició de subdivisions successives fins a aconseguir grups homogenis els elements dels quals s’ajusten a criteris tan restrictius com convinga.
La il·lustració superior mostra el resultat d’emprar els mateixos criteris amb un ordre diferent. No es pot dir si una és millor o pitjor que l’altra. Les classificacions tenen finalitat. Es fan per a aconseguir un resultat, tant per a ordenar les mercaderies d’un magatzem, com per a fer un inventari de recursos naturals o qualsevol altre. Cal fer diferents classificacions dels mateixos objectes en funció de diferents finalitats. Per a cadascuna d’elles es trien criteris de classificació pertinents.
Les classificacions permeten centrar-nos en la part del món exterior que ens interessa en cada cas i evitar l’inacabable treball de bregar amb milions d’éssers individuals en totes les situacions. Ajuden a posar orde en el nostre pensament a l’hora d’abordar el dispers i multitudinari caos d’éssers que ens envolten. Si he de clavar una clau de volta en una paret busque un martell, puc descartar tots els objectes que no siguen martells.
Qüestió de criteri
Classificar és una tasca intel·lectual que requerix acordar una finalitat, establir criteris de classificació pertinents i emprar-los per a dividir un conjunt en subconjunts identificables d’individus amb determinades característiques comunes.
Suposem que tinc els següents sis organismes: ditisc[2], balena, tonyina, llop, papallona morpho, peix cirurgià[3].
• Si els classifique en terrestres i aquàtics, el ditisc, la balena, la tonyina i el peix cirurgià estaran en el grup dels animals aquàtics, mentres que el llop i la papallona morpho estaran en el grup dels animals terrestres.
• Si el criteri triat és la presència de dents, el llop, la tonyina i el peix cirurgià estaran en un grup, mentres que el ditisc[4], la balena i la papallona morpho es reuniran en l’altre grup.
• Si el primer criteri és el color blau, la papallona morpho i el peix cirurgià estaran en el mateix grup, mentres que el ditisc, la balena[5] , la tonyina i el llop estaran en un altre grup.
Si prosseguisc la classificació dividint els grups successivament, els organismes que queden separats mai tornaran a estar junts. Des de molts punts de vista la papallona morpho i el ditisc s’assemblen molt més entre si que a la resta d’animals citats, igual que la tonyina i el peix cirurgià, per posar un altre exemple. L’orde dels criteris de classificació és determinant.
Classificar ordena individus segons criteris preestablits. Com ocorre amb quasi tot en la vida, hi ha classificacions bones i roïnes. Bona part d’estes últimes es deu a l’elecció de criteris de classificació erronis o simplement irrellevants.
Forma d’arbre
Hem vist ja que qualsevol classificació pot representar-se en forma d’arbre. La ramificació és quasi immediata. Cada vegada que subdividim una classe d’objectes acabem dibuixant branques. Imaginem, per exemple, que classifiquem cadires. Per a fer-ho bé necessitem una bona definició de cadira[6] i bons criteris de classificació . Els criteris a emprar poden ser molt diversos:
Si estic moblant el meu despatx potser preferix una cadira amb cinc potes amb rodes, que solen unir-se en un fort tronc baix el seient perquè és estable fins i tot en moviment. Les cadires per a un jardí a l’aire lliure han d’estar fetes amb materials que resistixen la intempèrie, etc.
Si em dedique a vendre cadires potser em convé classificar-les d’un mode que facilite al públic la seua elecció:
• per la seua funció prevista: per a despatx, per a menjador, per a auditori, per a saló, per a jardí, per a cuina, …
• pels materials que les componen: de fusta, de metall, de plàstic, de diversos materials combinats, …
• pel seu color,
• pel seu preu,
• …
Qualsevol d’estes i altres classificacions pot servir per a un propòsit. De mode semblant, si classifiquem éssers vius, també podem emprar múltiples criteris:
• amb ales o sense ales
• fotosintètics o no fotosintètics
• comestibles o no comestibles
• aquàtics o terrestres
• verinosos o no verinosos
• …
Si vullc fer una foto d’un ésser viu per a decorar la meua habitació, m’interessarà sobretot el seu aspecte. Si vullc alimentar-me, en buscaré un comestible i m’interessarà més el seu sabor. Si duc idea d’obtindre pell, …
Un criteri de classificació agrupa cert nombre d’éssers vius que al seu torn poden subdividir-se segons un segon criteri de classificació, que reunirà un grup d’organismes més reduït, que podrà subdividir-se de nou segons un tercer criteri de classificació, que …
Un exemple: si classifique éssers vius segons el mitjà en què viuen, puc fer un grup amb els quals viuen en el medi aquàtic, d’entre els quals alguns viuen en aigua salada, d’entre els quals alguns viuen prop de la costa, d’entre els quals hi ha alguns que habiten enterrats en els fons arenosos, etc.
La figura mostra una representació gràfica del paràgraf anterior. Pot observar-se la ramificació de l’esquema, que justifica la denominació d’arbre. Ací s’ha expandit una sola branca, però totes les branques podrien expandir-se de la mateixa manera. Els éssers vius no aquàtics podrien classificar-se en subterranis i no subterranis, per exemple.
Un ésser viu situat en l’extrem superior esquerre de la figura, ha de ser necessàriament un ésser viu aquàtic, que viu en aigua salada, prop de la costa, en un fons arenós. És fàcil imaginar alguns exemples, com la posidònia[7] o la navalla[8]. També és fàcil imaginar ulteriors subdivisions, com si són o no fotosintètics.
Classificar per a comprendre
L’exemple anterior mostra una classificació dicotòmica, en la qual cada ramificació és disjuntiva, amb dos branques mútuament excloents, sense casos intermedis. Les classificacions dicotòmiques s’empren profusament per a la identificació d’espècies per la seua claredat.
Crec que una àmplia majoria d’estudiants de Biologia de la meua generació recordem, potser amb nostàlgia, el llibre “Flore complète portative de la France, de la Suisse et de la Belgique” de Gaston Bonnier i Georges de Layens (1909 i següents), amb el qual ens exercitàvem en la identificació de plantes. Record amb satisfacció la primera planta que vaig classificar correctament, després d’haver seguit amb paciència la tortuosa ruta de disjuntives del llibre[9] ; va ser la Galactites tomentosa, una planta composta habitual en terrenys incultes d’ambient mediterrani. La clau dicotòmica del llibre havia sigut dissenyada, (encara que no sempre ens el semblava), per a facilitar la identificació a estudiants com jo, poc avesats en la taxonomia vegetal; és a dir, n’era una classificació utilitària, arbitrària, que no pretenia donar compte de la realitat del món vegetal.
A la recerca de la “veritat”
L’interés a posar orde en la varietat de la vida mitjançant la classificació va començar en l’antiga Grècia, va decaure durant quasi mil anys fins al punt de fer llibres que no passaven de ser llistats acrítics on les plantes i els animals eren presentats en orde alfabètic sovint amb l’atribució de propietats fabuloses. La recuperació dels textos grecs antics va portar a un ressorgiment de la investigació i a partir del segle XVIII es va produir l’impuls que ha portat a la situació actual.
A partir del Renaixement, el desig de fer una classificació “veritable” dels éssers vius va ser una constant en l’estudi de la diversitat de la vida. És fàcil entendre la preocupació del botànic Andrea Cesalpinus que, en el seu esforç per classificar el món vegetal, va deixar escrit en 1583:
“Busquem aquelles similituds i diferències que constituïxen la naturalesa substancial de les plantes, no aquelles coses que són només accidentals; …” [10]
Atés que els primers criteris de classificació determinen els grups principals, resulta primordial que els criteris de classificació inicials permeten segregar grups o tàxons segons les seues característiques estructurals fonamentals. Eixa era la preocupació de Cesalpinus expressada en la cita anterior. No sempre són fàcils d’establir.
Dos segles més tard, en millors condicions, s’aspirava a trobar l’arbre de la vida on cada grup d’organismes tenia el seu lloc. Cada última branca representava una espècie. Bàsicament, era la mateixa idea que havia d’emprar per a complir el mandat d’ordenar la meua habitació: cada cosa en el seu lloc i un lloc per a cada cosa. Superant els detalls, l’aspiració suprema era descobrir el Pla de la Creació, perfecte i immutable. Ambdues van quedar inconcluses.
Les classificacions que s’estudien a l’Escola són molt més recents[11].
Totes les espècies del món
Entenem la Biodiversitat mitjançant la classificació, però confeccionem la classificació des del coneixement de la Biodiversitat. El coneixement profund dels diferents éssers vius és necessari per a reconéixer les característiques fonamentals i establir els criteris de classificació.
Les classificacions biològiques solen concloure al nivell d’espècie[12] . El nombre d’espècies biològiques sol emprar-se com a mesura de la Biodiversitat. Una definició usual d’espècie és la següent:
“Una espècie biològica és un conjunt d’éssers vius que poden donar descendents fèrtils quan es creuen entre si i que està aïllat genèticament de la resta dels éssers vius.”[13]
Encara que el nombre d’espècies no és l’única dada rellevant i no sempre és fàcil d’obtindre, aporta informació valuosa sobre l’estat de conservació dels ecosistemes. Es calcula que en la Terra hi ha actualment entre 10 i 30 milions d’espècies. L’amplitud del rang dona idea de la dificultat del càlcul.
Les mateixes classificacions resultants solen proporcionar la millor informació per a valorar el treball realitzat. Qualsevol persona entén fàcilment que entre un teuladí i una cadernera hi ha una semblança profunda, estructural, que va molt més enllà del seu aspecte extern. Si una classificació genera un grup taxonòmic que inclou la cadernera i la tonyina i reunix en un altre grup al teuladí amb la mosca, no fa falta saber més per a rebutjar-la. El simple sentit comú basta per a delatar incorreccions tan grolleres[14].
Però el sentit comú no és tan eficaç quan cal precisió. Classificar bé és una tasca àrdua. Com en qualsevol tasca científica, la selecció òptima de criteris de classificació i la seua seqüència no depén només de l’objecte d’estudi, sinó també de la capacitat de les persones per a arribar a acords, renunciar a idees i tradicions a vegades molt volgudes, i també per a sancionar criteris fonamentals, (sempre provisionals, sempre revisables) que permeten la incorporació coherent de la multitud de contribucions necessàries per a conéixer la Biodiversitat.
A voltes un descobriment fa paleses relacions que obliguen a refer la configuració de tota una branca de la classificació. O a qüestionar tot l’arbre de la vida[15].
L’arbre pren vida
En l’actualitat, ordenar una diversitat sorprenent d’éssers vius ja no és suficient. El descobriment de l’Evolució i la incorporació del temps com a dimensió fonamental atorga a la classificació de la Biodiversitat dimensió filogenètica[16]. L’arbre pren vida i es convertix en arbre genealògic.
D’altra banda, ha portat a la consciència que la vida és un procés, no un estat. Classificar de manera realista una biodiversitat profundament desconeguda i intrínsecament canviant és un treball inabastable. No és possible una ordenació definitiva amb un lloc per a cada espècie i una espècie per a cada lloc.
I el cas és que les classificacions actuals gaudixen d’una fermesa estructural com no ha existit mai. La raó és que no sols sabem més, sinó també de manera distinta. Tradicionalment, fins a finals del segle XX, les classificacions van ser fonamentalment morfològiques. Durant el segle XX, l’estudi de la Microbiologia ha obligat a acceptar que tant en l’origen com en l’actualitat la vida és fonamentalment microscòpica, i majoritàriament bacteriana. D’altra banda, la irrupció la biologia molecular ha propiciat la construcció d’arbres genealògics independents dels clàssics, derivats de l’anàlisi de les proteïnes i dels àcids nucleics[17].
Un alt grau de coincidència entre les classificacions tradicionals, fundades en criteris morfo-fisiològics i les obtingudes mitjançant anàlisis de biomolècules és un mode excel·lent de validar les classificacions obtingudes per tots dos procediments. Al contrari, un excés de discrepància obliga a reanalitzar pas per pas el treball realitzat per ambdues parts.
Els objectius han canviat i també els significats. L’arbre genealògic de la biodiversitat ha de contar la història de la vida en la Terra des de l’aparició del primer organisme procariota. Els primers criteris de classificació actuals, que dividixen els tres dominis bacterians, Arquea, Bacteri i Eucarya, es basen en anàlisi d’ARN i estudis metabòlics.[18]
En esta nova situació, els criteris de classificació adquirixen un significat molt més profund. Les dades de la paleontologia i de l’anàlisi molecular imposen nous criteris que hauran de compadir-se amb les dades que aporten informació sobre com ha canviat la vida al llarg del temps. Esperem descriure l’arbre viu i vertader de la història de l’existència i extinció de les desenes de milions de formes que han habitat este planeta des que va encetar la vida.
© Sensio Carratalà Beguer
REFERÈNCIES
[1] González Bueno, Antonio. Los sistemas de clasificación de los seres vivos. 1998. Akal.
[2] Escarabat aquátic.
[3] De nom científic Paracanthurus hepatus. Es va fer famós en la película Buscando a Nemo, en el paper de Dory. La seua mediatització va conduir a una sobrepesca que va amenaçar amb posar l’espècie en perill d’extinció.
[4] El ditisc (Ditiscus marginalis) no té autèntics dents, encara que les seues mandíbules complixen una funció similar e tenen fins i tot un cert paregut morfològic.
[5] Ni tan sols la “balena blava” és realment blava. El seu color és més prompte gris, potser amb algun reflex blavós. La tonyina és un cas semblant.
[6] Qualsevol objecte que no s’ajuste a la definició no és una cadira i no serà classificat.
[7] Fanerògama que forma praderies en fons marins arenosos ben il·luminats.
[8] Mol·lusc bivalve de forma allargada i estreta, comestible, que habita en fons arenosos.
[9] Simplement, “el Bonnier”.
[10] Andrea Cesalpinus. De plantis libris XVI. En: González Bueno, Antonio. Los sistemas de clasificación de los seres vivos. 1998. Akal. Pág. 26.
[11] https://sensio.com.es/classificar-la-vida/
[12] A voltes hi ha subespècies.
[13] Esta definició d’espècie és objectable, com totes. Funciona bé per als organismes grans que tenen reproducció sexual i ens són familiars, però hi ha molts éssers vius, sobre tot microorganismes, però també alguns de bona grandària, que no s’ajusten a l’enunciat.
[14] El color, que tant ens crida l’atenció, no és acceptable com a criteri principal quan es pretén una divisió realista del Regne Animal, encara que sí que podria aplicar-se per a distingir entre espècies semblants en les últimes i més fines branques de la classificació o potser com a indicador d’una causa subjacent més profunda, per exemple, els colors dels corals deguts a la presència de zooxantel·les, microorganismes fotosintètics simbionts.
[15] El canvi de classificació més dràstic fins a la data és degut a Carl Woese, qui va provocar mitjançant mètodes d’anàlisi molecular l’abandó de la classificació de Whittaker (en cinc Regnes per a reconéixer una divisió bacteriana radical entre Arqueobacteris i Eubacteris en la base de l’arbre de la vida:
Whittaker, Robert H. «The kingdoms of the living world.» Ecology 38.3 (1957): 536-538.
Woese, Carl R. «Bacterial evolution.» Microbiological reviews 51.2 (1987): 221-271.
[16] Filogènia és la seqüència històrica dels éssers vius relacionats per parentiu. Les relacions filogenètiques es donen entre espècies que tenen avantpassats comuns i permeten agrupar els éssers vius en tàxons.
[17] Zuckerkandl, Emile, and Linus Pauling. «Molecules as documents of evolutionary history.» Journal of theoretical biology 8.2 (1965): 357-366.
[18] Tudge, Colin. La variedad de la vida. Historia de todas las criaturas de la Tierra. 2001. Editorial Crítica.
Deja una respuesta