Fa molts anys, quan era un estudiant despistat de Biologia, algú em va fer la pregunta per primera vegada: tu eres de bota o de bata? Despistat que anava, al principi no em vaig adonar que era una broma. Després d’algunes repeticions vaig aprendre que la diferencia indumentària, en principi poc important, era una forma simplista d’assenyalar dues grans opcions professionals.
Bota i bata
La gent de bota treballa en la naturalesa, gaudix del paisatge, viatja, recorre el territori, travessa rius, busseja, puja muntanyes, descendix barrancs i s’introduïx en coves per a dur a terme els seus estudis. La seua versió heroica sol incloure passar llargues temporades d’incomoditat, buscar refugi davant tempestes, suportar el sol de l’estiu i el fred hivernal, patir avaries, afrontar perills i córrer riscos personals més o menys greus en funció del lloc on es fa la investigació.
Per contra, la investigació de les gents de bata sol realitzar-se en entorns controlats, transcorre en laboratoris amb accés a biblioteca, despatx, telèfon, ordinador i aire condicionat. De bata indica generalment una actitud menys aventurera, un horari, la possibilitat d’una vida familiar urbana i estable, amb dutxa i bany i caps de setmana lliures per a fer vida social i practicar esports. I les gents de bata del sud de Califòrnia tenen, això m’han contat, el privilegi de poder compaginar la investigació i el surf.
En realitat, naturalment, els dos tipus de treball, (camp i laboratori, no el surf), són necessaris per a investigar en Antropologia. Són més complementaris que incompatibles.
La cultura antropològica clàssica
Ara, si li sembla bé, imagine vosté que ha passat tota la seua vida professional a Àfrica buscant restes fòssils d’homínids, excavant en diversos llocs. Ha hagut de demanar permisos a les autoritats, ha preguntat a la població local, ha hagut de confiar en guies per a arribar a indrets ignots, ha estat treballant en jaciments de difícil accés, vivint precàriament en tendes de campanya i de tant en tant ha necessitat protecció per a arribar al jaciment que investiga.
Amb el temps s’ha convertit en un expert en planificació de viatges i ha memoritzat al detall els fòssils descoberts fins a la data, ha visitat als museus africans on es guarden les restes d’homínids descoberts, (potser els va classificar vosté mateix), que a vegades no tenen solament valor científic i es convertixen en tresors nacionals gelosament custodiats. En alguna ocasió, inconvenients de l’ofici, ha viscut la tristesa de tornar sense una troballa interessant que compensara l’esforç.
Quan ha tingut vosté la sort de trobar fòssils valuosos ha hagut de furgar amb suavitat, pacientment, netejar amb pinzell, completar trencaclosques impossibles, reforçar i unir fragments d’ossos, contindre la respiració fins a estabilitzar les mostres i empaquetar acuradament tot el material perquè resistisca el sacsament del transport fins al lloc segur on poder estudiar-lo amb la tranquil·litat i els mitjans necessaris. Coneix pel tacte cada fragment dels “seus” ossos i és capaç de detectar la menor diferència entre els “seus” fòssils i els que han sigut trobats per altres equips.
Sobre el terreny, ha cartografiat el jaciment, ha pres nota de cada estrat del jaciment i anotat les seues característiques geològiques. Ha determinat amb esforç l’edat del “seu” fòssil. Després, ha preparat acuradament el text i els dibuixos per a intentar publicar els seus descobriments en una revista científica de prestigi. Ha viscut relacions d’amistat i competència amb gent de bota que busca el mateix que vosté i que ha viscut amb major o menor fortuna experiències semblants a les seues. Ha mantingut en llocs ignots reunions per a comparar dades, establir i datacions, acordar semblances i assenyalar diferències.
Per continuar imaginant, supose que ha conclòs les investigacions de camp, ha rebut ja els informes remesos pels laboratoris llunyans que han analitzat les seues mostres i amb el seu grup de col·legues ha arribat a un acord de gran importància sobre algunes fites fonamentals en l’evolució humana. Després d’una llarga deliberació, ha arribat a la conclusió que la divergència entre el llinatge humà i la resta de simis antropoides va ocórrer fa 25 milions d’anys. Altres equips de treball han obtingut resultats semblants. Té motius per a sentir una profunda i merescuda satisfacció. El seu treball ha sigut reconegut entre col·legues de la seua “tribu” i el resultat, 25 milions d’anys, és una certesa assegurada per una base científica sòlida sobre la qual pensa continuar treballant en el futur immediat.
Un rellotge per als homínids
En 1978, Allan Wilson i Vincent Sarich, es van proposar aplicar el mètode de Zuckerkandl i Pauling[1]al grup d’homínids i construir un arbre filogenètic d’alguns animals. El seu propòsit era determinar la data en què el llinatge humà es va separar dels seus parents més pròxims. De tindre èxit, l’impacte de la seua investigació seria extraordinari.
Però en aquella època el treball tenia tres de les característiques menys desitjables per a qualsevol investigació. S’endevinava laboriós, complex i incert quant als resultats que caldria esperar. La seua labor consistia principalment a seqüenciar proteïnes, la qual cosa, segons compta J. Sr. Watson, era un treball “ímprobe, enutjós i descoratjador”[2]. Van tindre sort. A poc de començar, Wilson i Sarich van descobrir que la immunologia podia facilitar-los molt la tasca.
Descobriment, oblit, redescobriment
Pel que sembla, Ignoraven que, en el ja llunyà 1904, George H. F. Nuttall havia demostrat que era possible classificar als animals mitjançant el mètode immunològic. Sherwood L. Washburn recupera la seua memòria:
“El mètode de Nuttall va donar bons resultats en els diversos treballs en què es va utilitzar, però la seua popularitat va ser tan escassa com l’aconseguida per la hipòtesi de Wegener[3]. Fa menys de deu anys que s’ha demostrat que els resultats obtinguts amb els mètodes immunològics concorden amb els basats en la comparació de les seqüències d’aminoàcids d’unes certes proteïnes i amb els estudis de la seqüència de nucleòtids de l’ADN. Això ha permés el desenrotllament d’una nova disciplina: la taxonomia molecular. Igual que els mètodes basats en l’ús d’isòtops radioactius per a determinar les dates absolutes, les tècniques moleculars són objectives i quantitatives, és a dir, donen els mateixos resultats en mans de diferents investigadors.”[4]
Com ocorre a vegades en ciència, Wilson i Sarich van trobar un mètode que havia sigut ja descobert, ignorat i oblidat.
El mètode immunològic
Quan s’introduïx una proteïna estranya en un organisme, el sistema immunològic la identifica com un objecte estrany i reacciona, és a dir, la bloqueja. Però no totes les proteïnes estranyes induïxen la mateixa reacció per part del sistema immunitari. Si les molècules proteiques introduïdes són idèntiques a les humanes no provoquen resposta immunològica. Per contra, l’entrada de molècules molt diferents de les humanes en el torrent sanguini humà provoca una intensa reacció per part del sistema immunitari. En la resposta immunitària hi ha graus. A major diferència, major intensitat en la resposta.
Wilson i Sarich van començar comprovant que les respostes immunològiques eren més o menys intenses en diferents espècies. Per exemple, la reacció immunitària humana davant la insulina de cangur era molt més forta que la reacció produïda enfront de la insulina de ximpanzé.
Amb les dades obtingudes van establir les distàncies entre les proteïnes dels animals. El nombre de variacions entre molècules de proteïnes semblants[5] de diferents animals podia quantificar-se. A partir d’estes dades era possible deduir la distància filogenètica entre parells d’espècies.
Calibrar el rellotge
Però no bastava amb tindre idea de l’orde en què havien succeït els esdeveniments de disjunció filogenètica. La construcció d’arbres filogenètics complets exigia incorporar unitats de temps.
Wilson i Sarich necessitaven calibrar el rellotge evolutiu molecular[6]. Per a ajustar-lo es van valdre de les dades més fiables de la paleontologia. Van partir d’un punt de divergència ben conegut, sobre l’antiguitat de la qual existia un acord general, confirmat per diferents camins. La separació entre micos del vell i del nou món va tindre lloc fa 30 milions d’anys. Les dades paleontològiques i geològiques, inclosa la datació radioactiva coincidien. Camp i laboratori donaven resultats similars.
Resulta curiós considerar que el càlcul de l’edat d’un fòssil comporta una proposta de reconciliació entre els dos col·lectius, perquè requerix col·laboració científica entre camp i laboratori. Un grup aporta els fòssils i les dades obtingudes en el jaciment. L’altre aporta les tècniques de laboratori que permeten establir l’antiguitat dels fòssils analitzats.
Acceptat que la divergència entre els dos grans grups de primats va ocórrer fa 30 milions d’anys, les dades sobre les diferències en proteïnes equivalents de diferents organismes en relació amb el rellotge molecular podrien determinar un altre gran esdeveniment, la separació entre primats que va portar d’una banda als éssers humans i d’altra banda al grup més pròxim, el dels simis antropoides goril·la, ximpanzé i bonobo. Calia suposar que el ritme de substitució d’aminoàcids de les cadenes peptídiques havia sigut més o menys constant.
Una irrupció desconsiderada
Imagine de nou. Vosté és una de les bones persones que han dedicat la seua vida a l’antropologia de camp. Ha anat a excavar a llocs apartats, sovint desèrtics i conflictius, d’Àfrica. D’acord amb els seus col·legues, ha adquirit la ferma convicció que la separació entre homínids i simis antropoides es va produir feia 25 milions d’anys.
I heus ací que dos jóvens i audaços investigadors completament desconeguts, que treballen en el seu confortable laboratori de Berkeley, Califòrnia i que potser no han vist un fòssil en la seua vida, publiquen un article que esmena la plana a tota la seua tribu amb una simple xifra que ho canvia tot.
Amb el seu mètode immunològic d’anàlisi de seqüències peptídiques, Wilson i Sarich van determinar que la separació entre homínids i simis no es va produir fa 25 milions d’anys, com vosté assumia, sinó que data de fa només 5 milions d’anys.
El crit es va repetir de campament en campament, va fer tremolar tot el planeta de l’antropologia de camp i va ressonar en l’estratosfera com una enorme galtada arribada per sorpresa des de l’extrem del món.
Una de les reaccions més moderades va ser l’irat consell que eixos genetistes intrusos i forasters es dedicaren a les seues mosques i deixaren els humans als antropòlegs. Altres reaccions no van ser tan moderades, encara que sí comprensibles i ben fàcils d’imaginar.
Epíleg
Quan va amainar la tempesta fou necessari reconéixer que Wilson i Sarich tenien prou raó. Anàlisis posteriors van validar el seu mètode i va caldre acceptar que els seus càlculs eren aproximadament correctes[7]. En un article retrospectiu, escrit en 1992 a propòsit d’una altra investigació d’impacte, Wilson i Cann van comentar:
“… Temps arrere, creien estos que la divisió entre els humans i els antropomorfs va ocórrer fa 25 milions d’anys; nosaltres manteníem que els gens d’humans i antropomorfs eren massa semblants perquè el cisma es remuntara més enllà d’alguns, pocs, milions d’anys. Després de 15 anys de baralla, guanyem la partida, en admetre els paleontòlegs que la raó estava de part nostra.”[8]
I el genial Stephen Jay Gould, paleontòleg de mol·luscos, però paleontòleg al cap i a la fi, accepta en el seu famós llibre El polze del panda que[9]
“… . Per descomptat, el rellotge en qüestió no mesura amb la regularitat d’un bon rellotge de polsera (ha sigut anomenat el «rellotge potiner» per un dels seus principals promotors), però rares vegades s’ha equivocat del tot.”
I continua amb la següent consideració, entre parèntesi:
“… . (Supose que ara perdré 10 dòlars que vaig apostar amb Allan Wilson fa alguns anys. Ell em va oferir generosament set milions d’anys com a edat màxima de l’avantpassat comú a l’home i al simi, però jo vaig apostar que serien més. I, si bé és cert que no tinc intenció de pagar encara, en realitat no tinc esperances de cobrar).”
Finalment, en nota a peu de pàgina, el paleontòleg presenta la seua rendició:
“Gener de 1980. Acabe de pagar. Millor serà començar la nova dècada com cal.”
© Sensio Carratalà Beguer
NOTES
[1] Zuckerkandl i Pauling van proposar la hipòtesi del relltoge evolutiu molecular
[2] J. D. Watson, A. Berry. ADN el secreto de la vida. 2003. Taurus. Pág. 244.
[3] Es referix a l’hipòtesi de la deriva continental, que va fer Alfred Wegener en 1912 i fou descartada i àdhuc ridiculitzada en la seua época. Encara que no va trobar un mecanisme vàlid, va presentar proves sòlides per a defensar que els continents havian canviat de lloc al llarg del tempos geològic. La seua teolria és precedent de l’actual Tectnica de Plaques, que no va arribar a formular-se fins a 1965.
[4] Sherwood L. Washburn. La evolución de la especie humana. En Investigación y Ciencia. Abril 1986. Pág. 135.
[5] Proteïnes quasi idèntiques que fan la mateixa funció. Per exemple: insulina de chimpancé i insulina humana, o cadena α d’hemoglobina humana i cadena α d’hemoglobina de cavall, (la hemoglobina té quatre cadenes, 2 α i 2 β).
[6] Per a mayor información sobre el rellotge molecular: https://sensio.com.es/el-rellotge-evolutiu-molecular/
[7] El relotge evolutiu molecular és un camp d’investigació actiu i estimulant.
[8] Allan C. Wilson; Rebecca L. Cann. Origen africano reciente de los humanos. Investigación y Ciencia, nº 189. Junio de 1992.
[9] Stephen Jay Gould. The Panda’s Thumb: More Reflections in Natural History. 1980. W. W. Norton & Company.
Deja una respuesta