Ombres en la Lluna

La gent porta mil·lennis mirant la Lluna; podria pensar-se que des de molt abans que existira pròpiament la Humanitat. Res té d’estrany, per tant, que la Lluna haja deixat empremtes molt profundes en la nostra cultura i haja condicionat la nostra manera de vore el món.

Fa poc vaig retrobar un article que Gabriel García Márquez va escriure en 1981 titulat “25000 milions de quilòmetres quadrats sense una sola flor”[1]. El text, suggeridor i vital però pessimista, fa referència a l’allunatge de l’Apol·lo XI i compara l’absència de vida extraterrestre amb la conflictivitat de la vida terrenal. Em va cridar l’atenció en especial un paràgraf:

“Para quienes perdemos el tiempo pensando en estas cosas, hay desde entonces dos lunas. La Luna astronómica, con mayúscula, cuyo valor científico debe ser muy grande, pero que carece por completo de validez poética. La otra es la Luna de siempre que vemos colgada en el cielo; la Luna única de los licántropos y los boleros, y a la cual -por fortuna- nadie llegará jamás.”

Encara que no conec a ningú que escriga millor, vaig sentir una discordança més visceral que meditada. La relectura em va posar en l’agosarada i incòmoda tessitura de discrepar d’un volgut i admirat mestre que amb els seus llibre em va ensenyar coses importants.

Sense intenció de fer ara l’arreplega de raons i la subsegüent exposició argumental, em limite a anotar la sensació que el coneixement no pot acabar amb la poesia i que, al contrari, evita trivialitats i oferix nous camins a la imaginació. Inclús si en veritat no hi ha licantrops, la ciència ha posat a disposició de qualsevol poeta un cabàs de recursos amb els quals recolzar les més meravelloses metàfores. Crec en l’existència dels boleros i sé que hi ha professionals de la ciència que els escolten, els ballen, els componen i gaudixen amb ells. La ciència és humana i no impedix llegir novel·les d’amor, ni estimar. Hi ha un vell debat sobre l’assumpte que preferisc deixar per a més avant, ara em limite a indicar quin és el meu equip.

Un parell de mesos abans d’aquell article, el 22 de novembre de 1980, un cert Dennis Hope[2], (nord-americà, sense relació amb l’actor Dennis Hopper), circulava amb el seu cotxe mentres meditava sobre el seu divorci, es va trobar de front amb la Lluna i va tindre la idea de la seua vida. L’endemà va anar al registre de San Francisco[3] i va posar al seu nom la Lluna i els llavors huit planetes sense amo del sistema solar , incloent el hui degradat Plutó[4]. Pel que s’ha vist, el Tractat de l’Espai Exterior de l’ONU de 1967 prohibix la reclamació de sobirania extraterrestre als països, però no a particulars en plena recuperació del trauma post matrimonial. Siga com siga, més de dos milions i mig de persones del nostre món li han comprat parcel·les en algun dels altres, i les han pagat amb dòlars. Que li vaja de categoria.

Ombres

Al setembre de 1608, el frare servita, teòleg i científic Paolo Sarpi, personatge ben informat i influent a Venècia, va saber que en L’Haja havia aparegut un instrument conegut com perspicillum belgicum o vidre holandés, que permetia vore les coses llunyanes com si estigueren prop.  Al desembre ho va confirmar a Galileu, el qual ja havia sentit rumors. Ambdós es van interessar vivament per l’invent i a principis de juny de 1609 van rebre informació sobre els seus components. Dies més tard, Galileu va comunicar a Sarpi que no tardaria a construir el seu propi perspicillum i el frare va recomanar la seua compra al Senat Venecià. A finals d’agost, Galileu va presentar davant el Dux un instrument de pocs augments.

Cap a desembre de 1608 Galileu ja havia millorat el seu perspicillum, que ara aconseguia uns 20 augments, i observava el cel amb ell cada nit que podia. Els seus dibuixos de la Lluna mostren inequívocament una superfície amb cràters i ombres que recorda al relleu terrestre. A partir d’eixes observacions, Galileu va afirmar que la Lluna era muntanyosa i no l’esperada esfera quinta-essencial perfecta predita per Aristòtil. No n’era la primera vegada que contradeia el Filòsof, (abans ho havia fet en relació a la caiguda dels greus), ni seria l’última.

Muntanyes en la Lluna

En general, per a la minoria culta de l’època, els textos d’Aristòtil eren tan incommovibles com el cosmos supra-lunar per ell descrit. No sorprén que les audaces il·lustracions de Galileu li guanyaren una gran oposició. Segons Aristòtil, el món terrenal estava sotmés als meteors, patia catàstrofes, n’era imperfecte, alterable, corruptible; no obstant això, de la Lluna en amunt regnava la pau, la perfecció celestial, l’orde còsmic. Tant l’Església Catòlica com les Reformes luterana i calvinista havien incorporat la cosmologia aristotèlica a la seua doctrina. Asseverar que la Lluna tenia un relleu semblant al terrestre era estendre al cel la imperfecció terrenal, obrir un inquietant clevill en la visió del món acceptada aleshores com evident. Va haver-hi oponents que es van negar a mirar pel telescopi. Les ombres s’allargaven.

L’astrònom més prestigiós fon el seu oponent més formidable. Christopher Clavius era alemany, vivia en Roma i havia sigut artífex amb Luis Lilius (ja mort) del calendari gregorià, que es va instaurar en 1582 i es manté en el nostre segle XXI. Clavius va objectar que: “no tenim cap prova que les coses que veiem a través d’unes lents corbes existisca fora d’estes, tenint en compte que desapareixen en el moment mateix en què retirem les lents.”[5] N’era cert que els telescopis primitius mostraven algunes aberracions òptiques. També es va dir que Galileu veia muntanyes perquè a priori creia que la Lluna era semblant a la Terra, (una idea recurrent al llarg de la història), i que eixa predisposició podria haver-li ennuvolat el juí.

Les objeccions eren difícils d’ignorar. No es disposava d’una teoria de l’òptica capaç de contrarestar eixes afirmacions. No obstant això, Galileu va establir geomètricament que si la Lluna fora una esfera uniforme i perfecta no voríem d’ella més que un punt brillant[6] i que, per contra, si el relleu lluner fora irregular podria vore’s tal com la veiem. En favor seu s’havia confirmat que el telescopi permetia advertir l’arribada de navilis hores abans que foren descobertes a simple vista. Defectes a banda, els telescopis estenien efectivament l’abast de la visió i eren útils, no oferien simples enganys visuals.

Galileu podia observar amb el seu telescopi les mateixes taques lunars de sempre, encara que amb major detall. Però no era només això. Ara podia vore com les taques variaven de forma quan les observacions es prolongaven algunes hores, la qual cosa era compatible amb la idea que foren ombres de muntanyes que es movien en funció de l’angle d’incidència de la llum del sol. N’era palés que les zones il·luminats corresponien a les regions més altes del relleu i les zones fosques eren valls i zones deprimides i que, vist des de Terra, hi havia un joc de llums i ombres en funció de la posició del Sol i la Lluna.

La salvació del vell món

La Lluna havia sigut observada des dels temps més antics i a simple vista mostra taques irregulars. Solia parlar-se de la “cara de la Lluna” que molta gent entrelluscava en aquelles taques. Als temps antics, els pitagòrics havien afirmat que la Lluna era una “segona Terra” i el breu relat de Plutarc titulat precisament “Sobre la cara de la Lluna” descrivia un paisatge imaginari paregut al terrestre[7]. Pot sorprendre que, no obstant això, prevalguera l’opinió que les taques lunars eren accidents i l’autèntica realitat subjacent era la seua perfecta esfericitat i llisor. Al cap i a la fi, d’esta manera ho havien interpretat els més il·lustres savis medievals: Alhazen, Averrois, Buridà, Oresme, Albert Magne, Albert de Saxònia, Sacrobosco i molts altres. Dante va ser l’excepció més notòria.

Les observacions de Galileu plantejaven un seriós problema. El telescopi i la Lluna estaven a disposició de qualsevol que volguera comprovar la seua veracitat. Per a molta gent es feia necessari donar una explicació que salvara la visió tradicional. Ludovico delle Colombe, va proposar que la Lluna era una esfera llisa d’èter transparent dins de la qual hi havia un nucli d’èter opac; quelcom semblant a una massa de terra irregular i blanquinosa inclosa dins d’una esfera transparent i perfecta[8]. Dos tipus d’èter, amb distintes propietats òptiques, podien salvar el vell món: la Lluna estava formada per èter, com corresponia als astres celestes, i les seues distintes propietats òptiques explicaven la seua aparença a simple vista i la que oferia el telescopi. És a dir, la Lluna estava constituïda per èter, la matèria quintaessencial aristotèlica, però n’hi havia diverses classes d’èter que interactuaven amb la llum de formes diferents. Les taques lunars no implicaven l’alteració de la forma geomètrica perfecta. L’explicació, adoptada per Clavius, es va convertir en la principal alternativa a les «muntanyes» de Galileu.

De manera que quan el gran teòleg Roberto Belarmino, (també inquisidor, cardenal i arquebisbe), va demanar a la Facultat de Matemàtiques del Col·legi Romà una valoració sobre les observacions de Galileu, va rebre com a resposta l’opinió de Clavius. Ningú podia negar l’aparença irregular de la Lluna; no obstant, això no significava que la seua superfície fora irregular. “És més probable que el cos lunar no siga de densitat uniforme, sinó que tinga parts més denses i més lleugeres; com són els punts ordinaris, que es veuen amb visió natural.”[9]

Pot advertir-se un matís significativament distint en la redacció de Stillman Drake:

“… Així, en la controvèrsia sobre les muntanyes lunars, tant l’opositor alemany[10] com Ludovico delle Colombe (un filòsof florentí) van proposar, a fi de salvar el caràcter esfèric i llis de la superfície de la Lluna, que se la considerara recoberta per un vidre transparent: les muntanyes que Galileu va vore no formarien part de la seua superfície, tal com ell erròniament va suposar, sinó que estaven davall eixa closca cristal·lina. Delle Colombe va comunicar esta idea a Clavius, que vivia a Roma, i d’allí el secretari del Cardenal Joyeuse va escriure a Galileu per a demanar-li -de part del prelat- una opinió respecte d’això. Galileu va respondre que concediria amb molt de gust l’existència d’eixa substància cristal·lina sempre que ells, amb una cortesia equiparable, li permeteren al seu torn construir amb ella muntanyes deu vegades majors que les que de fet havia mesurat sobre la superfície lunar.”[11]

Final

García Márquez va rematar el seu escrit amb una expeditiva cita, atribuïda a un autor desconegut, que diu concisament: “la Tierra es el infierno de los planetas”. Em sembla exagerada. Posats a triar lloc per a l’infern entre els planetes del sistema solar, la Terra seria la meua única exclusió.

El fet que la nostra Lluna, àdhuc sense flors, tinga un relleu semblant al de la Terra i ombres que ballen amb al ritme de la llum del Sol li dona un aire familiar que em resulta profundament tranquil·litzador.

BIBLIOGRAFIA

DRAKE, STILLMAN. Galileo. 1983. Alianza Editorial.

GALILEO GALILEI. El mensajero de las estrellas (Sidereus Nuncius). Alianza Editorial.

JOHANNES KEPLER. El Sueño o la Astronomía de la Luna. Traducció i notes de Francisco Socas. Publicaciones de la Universidad de Huelva.

MARSHALL MILLER, DAVID. Seeing and Believing: Galileo, Aristotelians, and the Mountains on the Moon. The starry messenger, Venice 1610: «from doubt to astonishment» /​ Galileo Galilei; with the symposium proceedings of Owen Gingerich, John W. Hessler, Peter Machamer, David Marshall Miller, Paul Needham, Eileen Reeves; John W. Hessler and Daniel De Simone, editors; [hosted by] Library of Congress.

REEVES, EILEEN. Kingdoms of Heaven: Galileo and Sarpi on the Celestial. Representations, Vol. 105, No. 1 (Winter 2009), pp. 61-84. University of California Press.

NOTES

[1] El País, 20/01/1981. No em quadra el compte: la superfície de la Luna se aproxima als 38 milions de kilòmetres quadrats, extensió molt inferior als “25000 milions de kilòmetres quadrats” que diu el títol de l’article.

[2] Algu en aquella oficina degué considerar que els seus servicis no es limitaven a l’àrea de San Francisco.

[3] El Mundo, Suplemento crónica 565, 28/08/2006.

[4] Plutó va ser descobert el 18/02/1930 per l’astrònom estatunidenc Clyde William Tombaugh i va ser considerat el nové planeta del sistema solar fins el 24/08/2006, quan la reunió de la Unión Astronòmica Internacional celebrada en Praga va decidir considerar-lo “planeta nan”. En eixa reunió es va acordar que un “planeta” és un objecte que orbita al voltant del Sol, té massa suficient para donar-li una forma arrodonida i que ha netejat d’objectes la seua òrbita.

[5] Stillman Drake. Galileo. 1980. Alianza Editorial. Pàgina 75.

[6] Només els rajos de llum que reflectix la Lluna en direcció a la Terra serien visibles. En una esfera perfecta, els rajos del Sol es reflectirien en distintes direccions i molt pocs s’adreçarien cap al nostre planeta.

[7] “Plutarco en la obra “De las opiniones de los Filósofos”, libro segundo; desde el capítulo 25 trata de la Luna En este capítulo dice, que según Anaxágoras y Demócrito la Luna era firmamento fogoso con llanuras, valles y montañas: según Heráclito era tierra ‘rodeada de obscura nube; y según Pitágoras seguía la naturaleza del fuego. En el Capítulo 30 dice que según los pitagóricos la Luna era terrestre, y como la tierra se habitaba por animales quince veces mayores y más hermosos que los terrestres. En: Lorenzo Hervás y Panduro. “Viage estático al mundo planetario: en que se observan el mecanismo y los principales fenómenos del Cielo…”. 1793. Ed. Pantaleón Aznar.

[8] Ludovico delle Colombe, Contro il moto della Terra. 1611.

[9] “Non si può negare la grande inequità della luna; ma pare al P. Clavio più probabile che non sia la superficie inequale, ma più presto che il corpo lunare non sia denso uniformemente et che abbia parti più dense et più rare, come sono le macchie ordinarie, che si vedono con la vista naturale.” Mathematicians of the Collegio Romano to Bellarmine, 24 April 1611, in Galilei, Opere, vol. 11, pp. 92-93. Cita en: The starry messenger, Venice 1610: “from doubt to astonishment” / Galileo Galilei; with the symposium proceedings of Owen Gingerich, John W. Hessler, Peter Machamer, David Marshall Miller, Paul Needham, Eileen Reeves; John W. Hessler and Daniel De Simone, editors; [hosted by] Library of Congress.

[10] Christopher Clavius.

[11] Stillman Drake. Galileo. 1980. Alianza Editorial. Pàgines 79-80.