L’escarabat longicorni dels cítrics i la seua eliminació[1]
Fa poc vaig rellegir un breu article de James A. Grob que va aparéixer en Scientific American el 24 de febrer del 2003, amb l’eufònic títol anglés “Beetle battle”[2] , que pot traduir-se en valencià com “La batalla de l’escarabat”, no tan eufònic. El recordava perquè em va paréixer un text excel·lent sobre un fet poc comú, l’arribada de l’escarabat longicorni dels cítrics i la seua eliminació és un relat d’èxit sobre un problema inesperat que suposava un greu perill per al patrimoni agrícola i també per a la conservació del medi ambient. L’article ha constituït la base per a la redacció d’este text.
El relat del descobriment d’un escarabat exòtic i les iniciatives preses per a evitar una invasió potencialment molt perillosa pot il·lustrar algunes característiques importants dels problemes relacionats amb les invasions d’espècies foranes.
El començament de la història no sembla apassionant. Un calorós dia d’agost del 2001, un escarabat prenia el sol tranquil·lament sobre un ginebre. Era un bell insecte, negre, amb taques groguenques, que mesurava quasi tres centímetres de longitud -sense comptar les seues antenes, més llargues que la resta del cos-. El granger John Muth contà que al vore’l va tindre la sensació que la seua presència era quelcom molt roín i va estar temptat d’esclafar-lo. La història pot contar-se justament perquè, en compte de fer-ho, el va dipositar en un pot i el va dur a l’oficina més pròxima de la delegació d’agricultura. Era un insecte que no havia vist mai.
Muth era propietari de Bonsai Northwest en Tukwila, Washington, en la costa pacífica dels Estats Units i havia sigut també l’involuntari importador d’aquell insecte -que va resultar ser un escarabat longicorni asiàtic dels cítrics, (Anoplophora chinensis)-nouvingut amb alguns exemplars més, dins d’una partida de 369 bonsais d’auró importats de Corea.
L’escarabat Longicorni dels cítrics és cosí del temible escarabat longicorni asiàtic, detectat a Nova York per primera vegada en 1996 i que en el canvi de segle ja causava danys calculats en desenes de milions de dòlars anuals.
El món actual va deixar hi ha molt de ser un ecosistema pristí. El viatge de Colom i el desenvolupament subsegüent dels mitjans de transport interoceànics han permés la mobilitat de persones i mercaderies per tot el planeta. El sorprenent increment del comerç internacional dels últims cinquanta anys ha estretit els contactes entre els punts de la terra molt allunyats més enllà del que sospitava la imaginació més desbordada. els escocells de les nostres voreres acullen arbres de terres llunyanes.
Productes fins fa poc desconeguts arriben ara cada dia d’altres continents a la botiga del cantó, als camps, les granges i les fàbriques periurbanes. No és sorprenent que tot tipus d’organismes forans hagen arribat ja a qualsevol lloc habitat de la Terra, manifesta o subreptíciament, de forma legal o il·legal, desitjats o , milers d’organismes habiten ara en llocs inabastables per als seus avantpassats durant milions d’anys. Sense haver-ho previst, la humanitat està realitzant l’experiment a escala mundial de mesclar sers vius de qualsevol tipus a qualsevol lloc i d’això ha obtingut els resultats més diversos.
Baste indicar, seguint a Grob, que
“Un estudi 1999 per la universitat de Cornell estimava que 50.000 espècies de les plantes i de l’animal s’han introduït als Estats Units des de l’època de Colom -amb un cost global en danys i esforços de control estimats en $137 mil milions anuals.”
I en relació directa amb els escarabats longicornis:
“… Com a moderns cavalls de Troia, les larves de Xina, Corea o Japó poden ocultar-se profundament en plataformes de fusta de l’enviament o en els troncs d’arbres. … Inclús en la seua Xina nativa, l’escarabat Longicorni asiàtic s’ha mogut amb èxit des del seu hàbitat original en l’est de Xina a les províncies del nord, on ha destruït 80 milions d’arbres.
…
L’escarabat longicorni dels cítrics potencialment representa una major amenaça que el seu cosí més famós -sabem que ataca 40 espècies addicionals d’arbres i d’arbustos.”
Contra l’escarabat
Estàvem que John Muth va posar l’escarabat en un pot i el va portar a les dependències més pròximes del ministeri d’agricultura de l’estat.
A partir d’ací, diverses accions i circumstàncies favorables van portar a l’èxit. En primer lloc, la resposta ràpida de la institució, derivada de la bona preparació del personal i de la prioritat concedida a la troballa, catalogat des del principi com un problema potencial de primera magnitud. A l’arribada de l’equip a la propietat de Muth, un segon escarabat va tindre l’amabilitat d’acostar-se a la reunió i va ser capturat ràpidament. El dia va acabar amb tres escarabats captius mentres que un quart va escapar a una zona arborada.
L’endemà, revisant la partida d’arbres comprada, es van trobar nou forats d’eixida. Cinc no havien sigut detectats i podien haver arribat a possibles arbres hostes. Setmanes més tard es va comprovar que un dels escarabats capturats era una femella fertilitzada, capaç de posar ous. L’amenaça es concretava. La inspecció d’altres enviaments arribats a altres ports, va aconseguir detectar una segona partida amb només dos forats, no relacionada amb l’anterior,———-
En Tukwila hi havia escarabats lliures. El panell d’experts va acordar actuar ràpida i enèrgicament per a impedir l’expansió de l’insecte. A l’abril del 2002, l’estat va concloure un pla per a crear una àrea circular de quarantena d’un quart d’una milla (uns 400 metres de diàmetre). Els arbres hostes potencials situats a menys de 400 metres del viver de Muth van ser talats i triturats. Els arbres situats en els següents 200 metres van rebre un tractament amb pesticides.
Però executar el pla no va ser fàcil. Per a començar, no se sabia si hi havia realment infestació o només risc. A més, els propietaris afectats situats a l’altre costat d’àmplia carretera pròxima van recórrer la tala. I les pròpies lleis de protecció ambiental exigien tramitació que podia ser lenta, perquè en la zona hi havia un aiguamoll i una zona arborada. Va ser necessària la intervenció dels tribunals i inclús la participació del governador perquè la tala tinguera efecte al juliol del 2002.
El treball havia de completar-se amb inspeccions fins al 2007 abans de declarar l’èxit.
“Irònicament, si no es troba cap nou escarabat, els funcionaris mai Sabran si els agressius esforços de control han sigut responsables o simplement la sort. «L’única manera de provar-ho seria que trobàrem que no vam fer prou,» diu amb ironia Phillips, l’entomòleg de l’estat.”
Tot este esforç haguera sigut inútil enfront de noves importacions de fusta amb escarabats longicornis. La nova regulació exigix una llarga quarantena en el país d’origen abans d’embarcar i la intensificació de les inspeccions.
“En última instància, John Muth va perdre més de $100.000 en arbres i comerç al detall. Però ell està en pau amb la seua decisió. «Estic satisfet que tallaren.» diu.”
Èxit, treball i sort
Fins ací, el relat d’una història d’èxit. La temptativa d’introducció d’un insecte foraster conegut a la Xina perquè causa greus danys als cítrics i a altres cultius va ser rebutjada per l’acció concertada de l’importador i les persones responsables de l’oficina del ministeri d’agricultura. És possible calcular els danys que haguera produït l’insecte en cas de prosperar i és molt d’agrair-se sens dubte la diligència, bona voluntat i eficàcia amb que es van dur a terme les accions acordades. Mereix una menció especial el propietari de la plantació i importador dels bonsais que, lluny de silenciar el problema, va informar les autoritats i va acceptar com a necessàries mesures que li van suposar un perjuí econòmic.
Concorren algunes circumstàncies molt improbables en esta història sobre l’escarabat longicorni dels cítrics i la seua eliminació. Muth podria no haver vist l’escarabat, o no haver-se fixat en el seu aspecte, o haver-lo esclafat d’un xafada, o haver deixat l’insecte al pot en el seu despatx sense comunicar-ho a les autoritats, que al seu torn podrien haver sigut menys diligents. Podria haver-se produït la invasió en molts altres llocs.
És possible que hi haja hagut molta sort. No obstant això, vint anys més tard, Washington seguix alliberat de l’escarabat longicorni dels cítrics, la qual cosa diu molt en favor del seguiment realitzat després de la intervenció inicial. Conegut açò, ja no cal atribuir simplement l’èxit a la sort. Seria injust minvar valor al treball realitzat i a totes les persones que van participar en ell. Continua havent-hi importacions de bonsais i de molts altres productes susceptibles de dur amagada la llavor d’una invasió biològica. Una intervenció puntual intensiva és molt més fàcil de fer que un seguiment constant i eficaç durant molts anys i és en este punt on fracassen molts projectes de protecció ambiental.
Podem considerar l’episodi des d’altres perspectives. Algunes d’elles plantegen dubtes sobre l’èxit de l’operació, sobretot a llarg termini. La situació ha quedat actualment en un equilibri inestable; noves importacions de productes vegetals podrien albergar esta i altres espècies d’insectes, alguns de les quals podrien causar danys a cultius i ecosistemes com ja ha passat en altres llocs. És necessari mantindre les alertes indefinidament. Una relaxació ocasional en l’aplicació del protocol de seguretat podria permetre de nou el seu desembarcament. Podria ocórrer que l’insecte arribara des d’un territori veí que també intercanvia productes vegetals capaços d’albergar espècies invasores però no ha disposat controls eficaços per a rebutjar-los. Hi ha un insecte negre amb taques groguenques que té tot el temps per a tornar a intentar-ho. I no és l’únic.
Hi ha un poc més. En realitat, mai se sap del tot què ocorrerà quan una “espècie invasora”[3] arriba a un nou territori. A Europa vivim rodejats de “espècies invasores” de molts tipus i la major part d’elles no suposen un risc. Plantes i animals van ser portats a propòsit en distintes èpoques com a recursos agrícoles o ramaders, o com a espècies ornamentals. Amb elles van arribar moltes altres com a polissons. La majoria d’estes últimes conviuen en els paisatges agrícoles i silvestres sense causar danys, més enllà de la seua limitada presència. Algunes, ben al contrari, s’han convertit en plagues. Altres van ser introduïdes expressament pels servicis de protecció ambiental per a controlar les plagues, no sempre amb èxit.
L’estudi de la integració de les espècies foranes, -qualificades sovint automàticament amb el matís despectiu de “invasores”-, en els ecosistemes ha proporcionat moltes sorpreses. Però açò dona per a una altra història.
© Sensio Carratalà Beguer
[1] Longicorni significa “amb banyes llargues”; ací fa referencia a l’aspecte dels coleòpters de la família dels cerambícids, caracteritzats per les seues llargues antenes.
[2] https://www.scientificamerican.com/article/the-beetle-battle/
[3] L’expressió “espècie invasora” té diverses i interessants accepcions. Ací es referix a les espècies que arriben a un nou territori, s’hi instal·len, completen el seu cicle vital i se expandixen desplaçant espècies natives.
Deja una respuesta