Per què les espècies noves no poden substituir les desaparegudes
De: E. O. Wilson. La diversidad de la vida. Ed. Crítica.
“… En conclusió, les espècies poden ser creades ràpidament, i la diversitat pot per tant expandir-se de forma explosiva. El nostre coneixement de l’evolució, molt imperfecte, ens diu molt poc sobre per què la vida té eixe potencial. Donades les circumstàncies adequades, una nova espècie pot sorgir en una o diverses generacions. Esta visió de l’origen de la diversitat planteja una inquietant qüestió, amb matisos ètics: si l’evolució pot ocórrer ràpidament, amb el nombre d’espècies ràpidament restaurat, per què hem de preocupar-nos per l’extinció de les espècies? La resposta és que les noves espècies són habitualment espècies d’escàs valor. Poden ser molt diferents en els seus trets externs, però són encara genèticament semblants a les formes ancestrals i a les espècies germanes que les rodegen. Si ocupen un nou nínxol, probablement ho fan amb relativa ineficiència.
«No han sigut encara ben ajustades per mitjà del vast nombre de mutacions i episodis de selecció natural necessaris per a instal·lar-se sòlidament en la comunitat d’organismes en què van nàixer. Parelles d’espècies germanes recentment creades són sovint tan paregudes en les seues dietes, així com en preferències de cria, susceptibilitat a malalties concretes i altres trets biològics, que no poden coexistir. Cada una tendix a imposar-se a l’altra per competència. Al final ocupen diferents àrees, de manera que les comunitats locals no s’enriquixen amb la presència d’ambdues.
La gran biodiversitat local requerix llargs lapses de temps geològic i l’acumulació d’amplis reservoris de gens únics. Els ecosistemes més rics es construïxen lentament, al llarg de milions d’anys. A més, de forma fortuïta, només unes poques noves espècies són capaços d’instal·lar-se en noves zones adaptatives per a crear quelcom espectacular i eixamplar els límits de la biodiversitat. Un panda o una sequoia representen una envergadura d’evolució que es produïx només rarament. Es necessita un colp de sort i un llarg període de proves, experiments i fracassos. Atés que una creació és part d’una profunda història, i el planeta no té els recursos ni nosaltres el temps de vore-la repetida.»
Després de llegir el text, respon les següents qüestions:
1.- Cita tres espècies en perill d’extinció.
2.- Per què ens preocupem de l’extinció de les espècies, si l’evolució crea ràpidament espècies noves?
3.- Les espècies noves poden substituir les extingides?
Resposta
1.- Cita tres espècies en perill d’extinció.
Malhauradament en hi ha moltes:
Ós bru, trencaossos, linx, foca mediterrània, àguila imperial, àguila reial, cigonya negra, samaruc, tonyina roja, …
2.- Per què ens preocupem de l’extinció de les espècies, si l’evolució crea ràpidament espècies noves?
La Biosfera terrestres s’organitza en ecosistemes. Els ecosistemes naturals inalterats són sistemes molt complexos caracteritzats perquè cada organisme interacciona amb la resta d’organismes i amb el medi físic que constituixen el seu entorn. El conjunt format per les relacions determina el caràcter sistèmic de l’ecosistema.
Cada espècie té un nínxol ecològic, una funció adquirida després d’un procés d’adaptació que a sovint ha sigut llarg. Sembla que algunes espècies són fonamentals per a l’estructura de l’ecosistema mentre que altres tenen menys importància, però no és fàcil reconéixer-les amb antelació. La desaparició d’una espècie implica la pèrdua de part d’eixes interaccions i té conseqüències díficils d’avaluar respecte a l’estabilitat de l’ecosistema afectat.
En l’actualitat hi ha també un problema d’escala. La velocitat de pèrdua d’espècies es tan ràpida que els processos evolutius naturals no poden produir noves espècies adaptades harmònicament als ecosistemes.
3.- Les espècies noves poden substituir les extingides?
Les espècies noves no poden substituir les espècies desaparegudes. Les espècies noves són molt semblants genèticament a les ja existents, no hi són quasi novetat. Mentre que les extingides solen ser espècies antigues genèticament distants i ben adaptades a l’ecosistema, les noves espècies no ocupen el nínxol ecològic desocupats amb eficiència. El procés d’adaptació d’una nova espècie al nínxol ecològic podria ser molt llarg i en realitat no hi hauria substitució, sinó canvi en les relacions de l’ecosistema.
Deja una respuesta