Hi ha persones que amb el seu treball quotidià obtenen resultats extraordinaris. I en hi ha que canvien el futur d’una disciplina, s’avancen a la resta i obrin noves vies d’investigació, que aconseguixen encertar i sorprendre en cada treball. Allan Wilson reunia sens dubte ambdues característiques. No convé perdre’l de vista.
Allan Charles Wilson va nàixer en una granja de Ngaruawahia, Nova Zelanda, localitat situada a uns 100 quilòmetres al sud d’Auckland. No va tindre una vida molt llarga, va faltar als 56 anys (1934-1991), però va tindre temps per a revolucionar els coneixements sobre Evolució Molecular. I ho va fer en una època en què la simple juxtaposició de les dos paraules enervava a molts dels seus col·legues.
Seues són algunes de les publicacions científiques amb major repercussió científica i mediàtica del segle XX. A partir de 1964, quan va disposar del seu propi laboratori en la Universitat de Berkeley, Califòrnia, es va convertir en el mestre indiscutible del rellotge evolutiu molecular i va canviar per sempre l’estudi de l’evolució humana.
La lectura de l’obituari que li va dedicar Rebecca Cann, fa pensar que en la vida de Allan Wilson va haver-hi més d’un esdeveniment afortunat. Ella conta[1] que una nit Allan va perdre el tren de tornada a casa; es va quedar llegint un llibre de Bioquímica Comparada[2] … i va abandonar la seua intenció d’estudiar Veterinària. Uns mesos després, va assistir a una conferència del Dr. Campbell Percy McMeekan, científic local, que va animar-lo a estudiar Bioquímica en la Universitat de Otago, situada en Dunedin, a l’illa sud, a més d’un dia de viatge des de sa casa. Va passar l’estiu treballant per a costejar-se els gastos i en 1952, amb 17 anys, es va plantar en la Universitat. Allí es va graduar en Zoologia i Química. Havia madurat i anava interessant-se a establir ponts entre la Biologia Evolutiva dels organismes i l’Evolució Molecular.
En Dunedin va conéixer al fisiòleg estatunidenc Donald S. Farner, que havia acudit a Otago com a professor visitant. Farner va proposar-li matricular-se a la Washington State University en Pullman, sota la seua tutela, i quan va acabar el seu servici militar va estar treballant diversos anys en el laboratori de Zoofisiología de Farner, on va dur a terme estudis sobre la regulació hormonal del comportament d’algunes espècies d’ocells i en 1957 havia completat el seu màster en Zoologia.
Es va dirigir llavors a la Universitat de Berkeley, a Califòrnia. Amb el Dr. Arthur Pardee va obtindre el doctorat en Bioquímica en 1961. Pardee havia sigut alumne de Linus Pauling[3] i acabava de tornar de París, on havia treballat amb François Jacob i Jacques Monod[4]. Va ser una època excitant, durant la qual va publicar els seus primers treballs importants, sobre regulació genètica i molècules d’interés en el metabolisme dels bacteris.
La següent parada va ser la Universitat Brandeis, Boston, on va obtindre un treball postdoctoral amb Nathan Kaplan, antic participant en el projecte Manhattan[5], que preparava un nou programa de doctorat. Va participar en investigacions sobre el paper d’alguns enzims de les aus. Però el seu interés s’anava decantant cap a l’estudi d’enzims específics en diferents teixits i la relació entre bioquímica, taxonomia i evolució.
Quan Wilson va tornar a Berkeley en 1964 ja havia aconseguit una sòlida reputació com a científic. Arribava contractat com a professor assistent amb la missió de posar en marxa el seu propi laboratori en el departament de Bioquímica. No va tardar a millorar la seua situació professional i personal. Va romandre en Berkeley durant la resta la seua vida.
Va ser molt més que la persona que va posar a punt la tècnica del rellotge evolutiu molecular. Va saber utilitzar-ho com a instrument eficaç per a la mesura del canvi evolutiu i va contribuir amb això a establir el camp de l’Evolució Molecular. Encara que al principi, en els seus treballs amb Sarich, va emprar proteïnes per a establir relacions filogenètiques, va ser capaç de fer brillantment la transició de la seqüenciació de proteïnes a la d’ADN quan va ser possible.
Durant uns anys Allan Wilson semblava ser el factor comú dels principals articles sobre evolució molecular humana. Del seu laboratori van eixir notables descobriments[6], alguns dels quals van sorprendre i commocionar el món.
© Sensio Carratalà Beguer
NOTES
[1] Cann atribuïx el relat a Colleen, la germana de Allan Wilson, que va contar l’anècdota en un programa de televisió. Rebeca L. Cann. Allan Charles Wilson (Obituary) https://royalsocietypublishing.org/
[2] Bioquímica Comparada, de E. Baldwin, publicada en 1937. Per a la meua grata sorpresa, he trobat la traducció espanyola del llibre a un metre de la meua esquena, en un prestatge de l’estanteria de casa. La traducció que tinc data de 1966 y fou realitzada a partir de la quarta edició anglesa, publicada en 1964.
[3] Pauling y Zuckerkandl foren els autores de la hipòtesi del rellotge evolutiu molecular.
[4] Jacob, Monod y Lwoff reberen en 1965 el premi Nobel de medicina pels seus estudis sobre el control genètic dels enzims y la síntesi de virus.
[5] Projecte destinat a la fabricació d’armes nuclears durant la segona guerra mundial. Entre altres resultats va produir les primeres bombes atòmiques.
[6] Són memorables els seus treballs amb Vincent Sarich, Marie Claire King, Mark Stoneking y Rebecca Cann, entre altres.
Deja una respuesta