Els dinosaures són objecte de fascinació a qualsevol edat. Stephen Jay Gould conta que el van portar a una exposició de dinosaures quan tenia cinc anys i va tornar del museu amb la ferma voluntat de fer-se paleontòleg. Amb el temps va arribar a ser un dels més brillants paleontòlegs i divulgadors científics de l’últim terç del segle XX i els seus llibres es continuen llegint amb plaer i aprofitament.
Ho vaig recordar en la meua breu conversació amb un alumne de cinc anys d’un col·legi rural. El xiquet jugava amb dinosaures de plàstic, la seua forma d’aprofitar uns minuts lliures entre el final de les classes i el dinar. Pepe, el director, ja m’havia dit que el xic dominava amb soltesa el tema, així que em vaig acostar a preguntar.
Com s’anomena este dinosaure?
– Stegosaurus. Va respondre sense mirar-me.
I aquell?
– Iguanodon. Ara me va mirar i vaig saber que li estava interrompent.
Va acompanyar la seua tercera resposta amb el gest inconfusible de l’expert a qui avorrixen les preguntes massa òbvies:
– Triceratops!
No calia més per a saber que havia de deixar-lo jugar tranquil.
Jugava amb dinosaures. Li agradaven, li interessaven els dinosaures. És possible que este xiquet en particular també tinga interés per conéixer els arbres del seu poble, o els insectes, els amfibis o els diversos vertebrats que es va trobant en el camí al col·legi o quan ix al camp en el seu temps lliure. Viu a un poble rural i és segur que sap molt més de la vida silvestre que qualsevol escolar urbà de la seua mateixa edat.
Alguns d’aquells dinosaures van ser els majors organismes terrestres durant un temps tan extens, més de 150 milions d’anys, que resulta inimaginable. El descobriment dels seus enormes ossos fossilitzats va portar de la sorpresa a la incredulitat, de l’estudi a la fascinació, de ser considerats monstres desmanotats a ser valorats per les característiques anatòmiques, fisiològiques i conductuals que els van donar el seu enorme èxit, interromput només per quelcom inesperat i absolutament ineludible. Les meravelloses reconstruccions cinematogràfiques de Spielberg els van posar de moda fa trenta anys i ací els tenim encara.
L’èxit dels dinosaures en les nostres ments no és atribuïble només a la moda. Van ser animals absolutament impressionants, (qualsevol organisme mereix tal juí, però l’admiració que ens produïxen els dinosaures és excepcional), van ocupar els cims de gran nombre d’ecosistemes de tota la Terra i van superar dificultats i canvis en el nostre planeta que ni tan sols arribem a sospitar. Els sers humans, que quasi segur existim gràcies a la seua desaparició, seríem necis si deixàrem d’admirar-los.
Rosa
Rosa no s’anomenava Rosa. A canvi, és de veres que va ser una de les meues alumnes més interessants del curs 2012-2013. Assistia a totes les classes, prenia apunts, era respectuosa i feia preguntes pertinents no exemptes d’intel·ligència. No obstant això, aquelles preguntes em van indicar ja des del principi que el seu coneixement de la matèria era mediocre i que tenia grans llacunes en la seua formació científica, almenys en Biologia i Geologia. El tracte acadèmic que vam tindre durant el temps que coincidirem una hora de la vesprada dos dies a la setmana em va permetre comprovar com s’esforçava a aprendre i com de difícil li resultava l’estudi. Quan, al moment d’entregar les tasques o comentant sobre algun dubte, li vaig preguntar la seua opinió sobre la matèria i sobre el meu estil docent, va respondre que tenia dificultats per a aprendre els continguts, amb els que no estava familiaritzada ja que s’havia considerat «de lletres» durant tota la seua vida, i que el meu treball li pareixia correcte, inclús bo. Amb el pas dels mesos vaig tindre ocasió d’observar com anava superant algunes dificultats i com tant les seues notes com la seua confiança milloraven gradualment.
Durant el curs solia plantejar unes huit tasques breus i dos treballs més llargs. Un d’ells va consistir en el que vaig denominar “Estudi d’una qüestió científica”[1].
Vaig plantejar l’activitat pensant en persones com ella, que es consideraven “de lletres”. Sense saber per què es trobaven amb una assignatura científica que les incomodava perquè no quadrava amb la seua identitat cultural i lis feia por perquè no sabien si podrien superar-la. Estudiar un cas d’interés científic, sovint també rellevant des del punt de vista social, era un recurs destinat a facilitar l’aproximació a les “ciències”. D’acord amb eixa intenció, demanava a cada estudiant que triara una qüestió d’un ampli llistat exposat a l’aula virtual. Era possible afegir noves qüestions si algú ho sol·licitava, amb l’acord previ amb mi. Es tractava, en definitiva, de dur a terme una tasca d’indagació sobre un tema científic que tinguera almenys un cert interés personal. En un curs d’introducció a la ciència és fonamental mostrar que el coneixement científic importa, que forma part de la nostra vida i, posats a desitjar, que l’acostumada divisió del coneixement en lletres i ciències és una incorrecció cada vegada més insostenible.
Rosa va començar la tasca de la forma habitual, amb un concís correu electrònic en què em comunicava la seua elecció:
“Trie el tema dels humans i els dinosaures van viure al mateix temps? per al treball 2.
El tema estava en la llista i no ho havia triat ningú amb anterioritat, així que li vaig remetre el correu de confirmació acostumat:
“Hola, Rosa, et reserve el tema “Els humans i els dinosaures van viure al mateix temps?” Quede a la teua disposició per a atendre qualsevol qüestió relacionada amb este treball.
Des del meu punt de vista, era un assumpte que no tenia més dificultat. Es tractava de seguir el guió, buscar la informació pertinent i presentar una redacció correcta amb una conclusió ben argumentada. Aquell final de curs vaig rebre uns huitanta treballs de molt diversa factura, en general acceptables, alguns de major substància, i vaig haver d’atendre un ingent nombre de correus electrònics relacionats amb esta tasca.
No vaig tindre més notícies d’ella ni del seu treball en unes quantes setmanes. Tampoc quan va acabar el termini de presentació establit. Per això, vaig afegir una segona resposta al seu últim correu amb el següent recordatori:
“Acabe de revisar la documentació i no em consta que hages entregat l’informe corresponent al Treball 2. Podries comprovar-ho?”
Ella, al seu torn, va escriure:
“… perdó pel retard, però no m’ha sigut possible enviar-t’ho abans. T’envie també la presentació.”
Vaig rebre el treball l’endemà en l’aula virtual.
Vaig passar diversos dies ocupat en la lectura d’altres treballs rebuts. És ingrat però necessari llegir i corregir amb atenció els textos de l’alumnat. En general eren bons i algun ranejava en l’excel·lència. Inclús els treballs mediocres mereixen algun respecte a causa de l’esforç invertit en la seua elaboració i solen ser els més necessitats de crítica raonada i també de suport. Va haver-hi, certament, un parell de treballs que no ho van meréixer. I després, en categoria a banda, estava l’informe de Rosa.
Mal
En el seu concís capítol de conclusions, Rosa havia escrit:
“Després del treball realitzat i consultar diferents fonts d’informació, arribem a la conclusió que encara en l’actualitat no se sap amb certesa si dinosaures i sers humans van conviure o no.
Hi ha diferents proves tant a nivell científic com a nivell religiós com podeu haver observat i tots són mitjanament fiables.
Podem dir que a estes altures del segle XXI la licitació queda oberta, ja que depén dels pensaments i ideologies de cada un s’aferrarà a una resposta o una altra.
Cada vegada més i amb els avanços de la tecnologia s’estan fent representacions que simulen la situació de convivència amb “tan simpàtics animalets” però la tensió està servida.”
Sorprés i defraudat, vaig rellegir diverses vegades els quatre breus paràgrafs. Em vaig fixar en alguns punts clau:
- En el primer utilitzava la paraula certesa, que pot considerar-se aliena a la ciència[2].
- En el segon posava en pla d’igualtat proves a nivell científic i proves a nivell religiós en una qüestió netament científica; però, què són les “proves a nivell religiós”?[3] I, ¿com havia decidit que n’eren medianament fiables?
- En el tercer paràgraf, considerava la qüestió com una “licitació” i feia dependre la resposta “ dels pensaments i ideologies”.
- El quart paràgraf, pretesament graciós, venia a recordar la profusió d’imatges mediàtiques que mostren humans junt amb dinosaures. El seu final, “la tensió està servida”, tenia un to que, en primera lectura, em semblà d’autosatisfacció, potser per haver acabat la tasca.
Amb eixes conclusions, el seu treball no podia meréixer l’aprovat. Els dinosaures es van extingir fa uns 65 milions d’anys i el gènere Homo va aparéixer fa poc més de 2 milions d’anys. No hi ha dubtes en la literatura científica.
La cerca d’informació en internet
Vaig haver de dedicar temps a esbrinar quin camí l’havia duta fins allí. La major part de les seues referències procedien d’internet. Afortunadament, m’havia fet cas citant referències identificables i vaig poder accedir a la majoria dels documents que havia emprat. Desafortunadament, havia anat a buscar al costat fosc[4].
Gran part de les seues citacions eren religioses. En una d’elles, per exemple, feia ús d’una traducció de la Bíblia[5] que emprava termes com behemot i leviatan[6] per a afirmar a continuació que podrien ser dinosaures. A partir d’ací, donava per segur que ho eren o considerava sembrat el dubte de si alguns testimonis els havien vist personalment. Els mateixos textos en la versió catòlica Nácar-Colunga[7], empren els termes hipopòtam i cocodril respectivament, menys fantàstics i gens susceptibles de ser presos per dinosaures. En tot cas, emprar termes mitològics d’atribució imprecisa com behemot i leviatan per a afirmar sense més que es tractava de dinosaures o potser ho serien és una forma de raonar inacceptable per a qualsevol propòsit, científic o no, (excepte, potser, la fabulació fantàstica).
L’informe donava compte també d’alguns textos científics genuïns a què pareixia atribuir-se olímpicament el valor de prova que dinosaures i humans van coincidir en el temps, encara que la meua pacient lectura dels textos no em va permetre arribar fins allí. Qualsevulla troballa sorprenent, qualsevol detall inesperat, amb independència del seu contingut, podia servir per a recolzar l’asseveració més convenient. En alguns casos bastava de citar l’article, sense més detalls, per a fer la impressió que recolzava les seues conclusions, quelcom que, invariablement, no succeïa. Valga com a mostra el cas citat en Nature[8] d’una població rural dels Estats Units que un fòssil classificat anteriorment com a dinosaure havia sigut requalificat com Mosasaurus per a irritació del sector turístic local. Comprenc que la paraula dinosaure siga molt més comercial, però ignore quina relació pot tindre la notícia amb el problema a abordar en esta tasca acadèmica i la redacció que vaig rebre no es molestava a explicar-ho.
Completava la mescla una breu col·lecció de dibuixos esquemàtics de distintes cultures antigues amb algun paregut a dinosaures que interpretava, alegrement, com a prova de la coexistència.
Reconsideració
De no haver-hi una opció religiosa que establira veritats indiscutibles en el coneixement de la naturalesa, decidides per tant fora de l’àmbit científic, era fàcil entendre que Rosa s’haguera perdut en la xarxa de xarxes i haguera anat d’enllaç en enllaç “descobrint” coses inesperades, interessants i suggeridors. És segur que, com a estudiant, havia fet alguna tasca pareguda, però en este cas tenia una gran mancança de coneixements previs i també del sentit crític necessari per a valorar les afirmacions i els arguments de les pàgines web on havia anat a parar.
Vaig escriure per a explicar-li que en el seu treball donava una resposta incorrecta a la llum dels coneixements científics actuals i que, per tant, no aconseguiria ni tan sols un aprovat. A continuació, vaig afegir unes indicacions que vaig considerar útils per a obtindre informació fiable en internet[9]:
“Si volem trobar informació fiable sobre el teu tema, (i en general sobre qualsevol tema) és convenient, per a començar, no creure les afirmacions de qualsevol escrit si no tenim algun indici que són dignes de confiança. Cada afirmació ha de ser coherent amb els coneixements ben refermats en relació amb el tema i convé comprovar-la en distintes fonts.
Els documents oficials de departaments universitaris, organismes internacionals reconeguts, institucions educatives de prestigi, associacions acadèmiques i editorials de llibres de text solen oferir informació vàlida. Inclús en ells pot haver-hi informació errònia, però és menys probable.
Algunes persones concretes ben conegudes en el seu camp d’estudi tenen pàgines amb informació molt vàlida, però és difícil saber-ho si no es coneix bé el tema i en cas de dubte pot ser prudent fer una comprovació de les afirmacions o descartar-les. En alguns treballs anteriors del teu grup i d’altres grups, he llegit frases incorrectes que, segons vaig comprovar, es repetien al peu de la lletra en uns quants portals d’internet, senyal que algú va cometre l’error i la resta no va fer més que copiar-ho.
Recorda que hi ha alguns llibres de divulgació seriosa sobre dinosaures que vaig recomanar per al treball de Lectura Científica[10].
Per cert, quan pose «dinosaures i humans» en el buscador d’internet ix, sobretot, desinformació.[11]”
Reconec que no em sent completament satisfet amb estes indicacions. Internet conté una mescla heteròclita d’informacions on cap qualsevol opinió i la seua contrària, qualsevol descripció com cal d’un fet i múltiples versions falses del mateix. Dins i fora d’internet, no és fàcil dictar normes que eliminen el risc a l’hora d’atorgar la confiança, però és millor mantindre una certa prudència, inclús un cert escepticisme, que acceptar ingènuament les afirmacions de qualsevol pàgina web per bonica o suggeridora que semble. En eixa direcció apunten les meues indicacions.
Final provisional
L’endemà, la seua resposta va portar informació interessant. Primera, es va sorprendre molt que les pàgines que havia consultat no foren científiques, si bé va reconéixer que havia arreplegat la informació dels primers enllaços que el va mostrar el buscador i d’allí va ser seguint altres enllaços que se li oferien. Segona, va acceptar sense la menor protesta que no podia aprovar, atés que la seua conclusió era oposada al consens científic sobre la pregunta que donava títol al treball.
A continuació, va afegir:
“Per favor, m’encantaria saber on puc traure informació que siga certa sobre el meu tema perquè ja no sé on mirar i no em va quedar prou clar després del teu correu. Espere que m’apuges un poc la nota, encara que siga perquè em va costar prou meu buscar informació en uns quants llocs, llegir-la, comparar-la i entendre-la. Gràcies.”
La seua resposta i la breu conversació que vam tindre després d’una de les sessions de classe em van reafirmar en l’opinió que Rosa no va actuar dirigida per una opinió prèvia, sinó que va actuar de forma erràtica, duta per una notable ignorància sobre el tema, a pesar d’haver-lo triat, i molt escàs sentit crític. Al seu parer, no havia fet més que buscar informació en internet, tractar d’entendre-la i compondre un text com bonament va poder. Se li havia demanat això, així que era comprensible que no se sentira culpable per haver treballat malament, sinó enganyada per la xarxa de xarxes, i inclús s’animara a suggerir-me que li apujara un poc la nota, sense eixir del suspens que acceptava com merescut.
Un dels llibres de l’incomparable Stephen Jay Gould porta el genial títol “Un dinosaure en un paller”. Rosa, simplement, es va perdre en el paller. I el seu professor mai s’haguera assabentat de les seues dificultats si no haguera plantejat una tasca on ella tinguera quasi tota la iniciativa.
© Sensio Carratalà Beguer
NOTES
[1] https://sensio.com.es/activitat-estudi-de-un-cas/
[2] Cada explicació científica és provisional. Sempre cal esperar que la futura aportació una explicació millor per al mateix fet. Cada afirmació científica ha de ser contrastada, posada a prova, cada resultat podria ser refutat o reinterpretat. En el treball científic s’ha d’acceptar amb esportivitat la substitució d’una teoria per una altra que s’haja mostrat millor i així successivament.
En l’actualitat, hi ha molts coneixements científics tan repetidament contrastats que resulta molt difícil imaginar la seua refutació per altres molt distints. La Física d’Einstein, per exemple, no va alterar la funcionalitat de la Física de Newton. La nostra societat tecnològica confia en l’eficàcia de multitud de coneixements científics que es posen a prova cada dia. L’èxit de la ciència en la seua tasca de conéixer la Naturalesa és indubtable, en gran manera per la seua disposició favorable a qüestionar-ho tot.
[3] Els textos sagrats religiosos contenen a vegades afirmacions sobre el medi natural, però no n’hi ha sobre dinosaures.
[4] Em referisc que la gran majoria de les seues referències procedien de pàgines religioses, no científiques. Les referències d’un treball científic escolar han de ser sobretot documents científics, sense negar possibles aportacions d’altres àmbits.
[5] Versió Reina-Valera 1960 © Societats Bíbliques a Amèrica Llatina, 1960. Renovat © Societats Bíbliques Unides, 1988.
[6] Behemot i Leviatan són noms de grans monstres mitològics citats des de l’Antiguitat. Behemot és considerat quadrúpede terrestre, però Jorge Luis Borges i Margarita Guerrer afirmen en el Llibre dels sers imaginaris que quan el mite va arribar a Aràbia va ser transformat en un enorme peix que habita en una aigua sense fons i sosté la terra i els set cels. Leviatan, símbol del mal, és animal marí, serp, dragó o peix. Ambdós apareixen en el llibre de Job i han rebut descripcions molt diverses. El llibre d’Enoc, acceptat per l’església cristiana copta, els descriu com una parella de dragons. Massimo Izzi, en el seu Diccionari Il·lustrat dels monstres, conta que en 1987 Roy Mackal va jugar amb la idea que Behemot fora un dinosaure. La interpretació zoològica racionalista considera que Behemot és un hipopòtam (o potser un elefant) i Leviatán podria ser un cocodril o una balena. Hi ha moltes més interpretacions…
[7] La versió de la Bíblia de Eloíno Nácar i Alberto Colunga és una de les més conegudes a Espanya i és la que vaig tindre a mà per a contrastar els textos esmentats.
[8] Nature és una de les revistes científiques més prestigioses del món. La simple inclusió d’una citació de Nature pot conferir un aire de serietat i rigor… que desapareix amb la lectura. Com s’indica en el text, la citació no té relació amb el problema plantejat.
[9] Es tracta d’un problema important i no fàcil de resoldre.
[10] https://sensio.com.es/activitat-llegir-un-llibre-cientific/
[11] Acabe de fer-ho. Hi ha buscadors científics que permeten evitar este problema.
Deja una respuesta