Un dia excel·lent
Aquell dissabte vam tindre un excel·lent dia primaveral, amb un cel blau completament ras i una temperatura que superava en poc els vint graus centígrads. Eren les deu del matí del dia 24 d’abril de 2010. Recorríem un itinerari que formava part d’un curs de formació de professorat destinat a promoure el coneixement del territori.
Prop de seixanta docents ens havíem reunit davant la reixa que protegix el jaciment arqueològic mosterià[1] de la Cova Negra, situat en un excel·lent mirador des del qual s’albira l’ampla corba del riu Albaida. En eixe punt, el riu s’eixampla al seu pas per un tram de materials detrítics d’escassa consistència. Marcant la diferència litològica, ressaltava just enfront un penyal calcari que, per a la meua intranquil·litat, un grup d’alpinistes començava a escalar. La ruta que seguíem afegia una sorpresa d’interés geomorfològic: el riu Albaida curta perpendicularment l’anticlinal de la Serra Grossa, formant una clusa[2]
La Cova Negra
Valentín Villaverde Bonilla inicia la presentació de la seua tesi “La Cova Negra de Xàtiva y el Musteriense de la región central del Mediterráneo español”[3] amb el següent paràgraf:
“En 1928 es va crear a València el Servici d’Informació Prehistòrica: un any més tard, en eixir a la llum el primer número del seu Arxiu de Prehistòria Llevantina, el treball que encapçalava el volum anava referit al Mosterià de Cova Negra. El P. G. Viñes donava compte en ell dels seus primers treballs en el jaciment.”
Era un començament prometedor. Però a continuació referix que:
“No obstant això, a conseqüència de la mort d’este investigador, tota la seua labor va quedar interrompuda fins a l’any 1942, …”
i més endavant:
d“Just per aquelles dates F. Jordá reiniciava, …, l’estudi del Mosterià valencià. I prompte, després de la publicació dels materials corresponents a les campanyes de G. Viñes, va començar una nova etapa d’excavacions també esta vegada davall la iniciativa del S. I. P. …
Esta etapa, …, va suposar la realització de quatre campanyes d’excavació (1950, 1951, 1953, i 1956) i en ella es va fixar una successió cultural més precisa i es va publicar, a càrrec de M. Fusté, l’estudi del parietal humà trobat per G. Viñes en 1933.”
La pròpia publicació de la tesi de Villaverde Bonilla en 1984 va ser un impuls decisiu per a donar a conéixer i aprendre a valorar la importància del jaciment de la Cova Negra i d’alguns jaciments pròxims relacionats. Les investigacions s’han succeït des de llavors, no sempre al ritme desitjat, i prosseguixen en l’actualitat. S’ha aconseguit establir amb precisió les seqüències climàtica i faunística, i també determinar l’evolució de la cultura mosteriana del jaciment i la seua relació amb altres troballes en l’àmbit del Mediterrani Occidental.
La Cova Negra, d’acord amb la informació que consta actualment en la web de l’Institut Geominero[4]
“Compta amb un registre de llarga duració, comprés entre 117 i 50 k.a.[5] en el qual apareixen en diferents posicions estratigràfiques restes de neandertals: cap a 90 k.a, 75 k.a. i 40 k.a. En este sentit, Cova Negra destaca per ser un dels jaciments espanyols que ha proporcionat un major nombre de restes de neandertals, representats per nombrosos fragments d’almenys huit individus, entre ells cinc xiquets, un adolescent, un adult jove i un adult d’una certa edat.”
Neandertal
Els neandertals han sigut tractats amb menyspreu quasi des d’aquell llunyà dia en què els seus ossos van ser atribuïts a una espècie humana salvatge i extingida. Han sigut amb freqüència qualificats de maldestres i estúpids. La idea va esdevindre en tòpic fins al punt que la paraula neandertal encara s’empra de tant en tant com a insult.
Curiosament, la lectura casual d’un llibre durant un llarg viatge amb autobús em va anar allunyant d’eixa concepció quilòmetre a quilòmetre. El llibre es titulava justament Neandertal.[6] Era una novel·la de ficció que contava una història allunyada del tòpic. En la seua trama, la incapacitat de mentir, (no simple ingenuïtat sinó una vertadera incapacitat per a concebre la mentida), resultava decisiva perquè el grup neandertal isquera derrotat enfront d’un grup de la nostra espècie. Amb independència de la seua veracitat, la idea que Homo neanderthalensis mancava d’un cervell imaginatiu apte per a emprar la mentida com a “veritat alternativa” obria la porta al suggeriment que els neandertals podrien haver sigut molt més intel·ligents que en la versió tradicional.
La troballa
Homo neanderthalensis és una espècie germana de la nostra, a la qual hem autodenominat, amb escassa modèstia, Homo sapiens. El nom, Neandertal, procedix de la vall d’Alemanya on van ser trobades les primeres restes de l’espècie en 1856, només tres anys abans de la publicació de l’Origen de les espècies, de Charles Darwin. Uns ossos de morfologia estranya van ser descoberts en les coves Feldhofer durant l’explotació d’una pedrera a la vall de Neumann, a uns deu quilòmetres de Düsseldorf, en el nord-oest d’Alemanya.
El nom de la vall al·ludix a Joachim Neumann, un benvolgut músic local. Seguint els usos de l’època, la paraula Neumann, (home nou, en alemany), es va traduir al seu equivalents del grec clàssic. Les paraules del grec antic Neos i Andros unides formen paraula Neander. Es va mantindre en alemany la terminació thal, (actualment tal), que significa vall, la Vall de l’Home Nou. De manera que el nou homínid va ser anomenat Neanderthal en honor al lloc on van ser trobats les seues primeres restes.
Johann Carl Fuhlrott i Hermann Schaaffhausen
Johann Carl Fuhlrott, un professor de l’escola secundària de la pròxima població de Elberfeld, vivament interessat per la Geologia i la Paleontologia, es va presentar en la pedrera i va arreplegar els ossos per al seu estudi. Fuhlrott s’adonà a primera vista de que estaven completament fossilitzats i eren, per tant, molt antics. Sospitant la seua importància els va portar a Hermann Schaaffhausen, professor d’Anatomia de la Universitat de Bonn, per a la seua anàlisi.
La visita de Fuhlrott va canviar el destí de Schaaffhausen, que en l’actualitat és recordat principalment pel seu paper en la interpretació original d’eixos fòssils. El professor va quedar impressionat per l’antiguitat i les característiques d’aquells ossos. La part superior de la calota[7] trobada mostrava notables diferències respecte als cranis humans actuals. Destacaven sobretot els potents arcs supraciliars i la seua forma allargada. Hermann Schaaffhausen va afirmar que pertanyien a una antiga raça humana salvatge. En publicacions subsegüents, Schaaffhausen i Fuhlrott van considerar que els ossos van ser depositats en plena Edat del Gel.
La troballa va produir perplexitat i fou causa d’una notable polèmica en l’Antropologia europea. Rudolf Virchow, reconegut en aquells dies com la màxima autoritat en Biologia d’Alemanya, va considerar que l’estranya morfologia d’aquell crani era deguda a un procés patològic i va descartar que pertanguera a una varietat humana diferent. El debat va continuar fins a finals del segle XIX, quan el descobriment de nous fòssils de neandertals i l’acceptació progressiva de la Teoria de l’Evolució van conduir a l’acceptació majoritària de que aquells fòssils eren en veritat restes d’una espècie humana extingida.
Ja en el segle XXI, un treball interdisciplinari publicat a l’octubre de 2002[8] va analitzar els sediments que havien sigut retirats de les coves de Feldhofer en 1856. Es va obtindre 60 fragments ossis humans, que van ser sotmesos a anàlisis morfològiques i genètiques, així com a datació mitjançant carboni 14. Tres fragments d’esquelet s’ajustaven a l’exemplar tipus trobat en 1956, mentres que uns altres mostraven també característiques neandertals. Els ossos tenien una antiguitat de 40000 anys, un temps compatible amb les afirmacions de Schaaffhausen i Fuhlrott.
Pregunta pertinent, resposta amb incorrecció inclosa
Aquell dia no dúiem intenció d’entrar a la cova. La nostra ruta ens portava riu amunt fins a la propera presa de Bellús, però haguera sigut una greu negligència passar de llarg. Ens vam detindre uns minuts per a comentar la importància del jaciment i gaudir de l’emoció d’estar en el lloc que va ser durant molts anys la llar de successius grups de neandertals.
Algú em va preguntar si hi havia hibridació entre neandertals i sapiens. Vaig dir que no, que les dades genètiques semblaven descartar eixa possibilitat. Precisament, un article[9] d’investigació publicat pocs dies abans per la revista Science incloïa un subtítol ben significatiu: “Lack of evidence for admixture between humans and Neanderthals” (Falta d’evidència de mescla entre humans i neandertals), on es venia a indicar que la contribució neandertal al patrimoni genètic de la humanitat actual seria probablement zero, encara que el text, encertadament caut, remetia a futures investigacions abans d’establir conclusions definitives.
Per tant, quan em van preguntar per la tesi subjacent de la pel·lícula “A la recerca del foc”[10], favorable a la hibridació, vaig donar la resposta que a l’hora semblava més correcta: d’acord amb les dades disponibles sembla que no va haver-hi hibridació entre neandertal i sapiens. No podia saber que, precisament sobre este assumpte, les coses anaven a canviar molt prompte.
En canvi, vaig cometre un lamentable error quan un company i amic em va recordar que la pel·lícula havia sigut assessorada científicament per Henri Laborit. Ahí vaig comentar de manera displicent que l’antropòleg francés era ja molt vell[11]… Un error doble: la desqualificació no és un argument i l’edat d’una opinió o del seu emissor no és una dada determinant per a establir la seua validesa. Haguera fet millor en argumentar a partir de les dades conegudes i la seua relació amb l’opinió considerada. No ho vaig fer i he de reconéixer-ho. Ni l’escassa probabilitat, llavors, que l’asseveració fora certa ni les presses per qüestions d’horari valen com a justificació.
Aprendre cada dia
La Ciència pot ser entesa, (sense dubte hi ha altres accepcions), com el treball que realitza la Humanitat per a entendre el món a on habita. És una aventura col·lectiva que va començar fa milers d’anys, que ha gaudit d’episodis gloriosos i ha patit èpoques de foscor. Històricament, sol situar-se la seua institucionalització cap al segle XVIII. Ben entrat el segle XXI, l’activitat científic-tecnològica ha adquirit el poder de transformar el planeta fins al punt que ha canviat la societat humana i també les seues formes d’enteniment i relació amb la Naturalesa.
Tots els dies hi ha nous descobriments. Els sabers científics estan permanentment sotmesos a escrutini. Coneixements tinguts en un altre temps per veritats inamovibles són amb freqüència reconsiderats o matisats més o menys, la qual cosa no és obstacle per a reconéixer que la ciència actual és superior a la de qualsevol època passada de la qual hàgem tingut notícia.
Una gran quantitat de troballes i investigacions realitzades des de mitjan segle XX fins l’actualitat ha obligat a reconsiderar molts aspectes del procés evolutiu que va conduir a l’aparició de la nostra espècie. Un d’ells és la relació d’Homo sapiens amb Homo neanderthalensis.[12]
La notícia
El 6 de maig de 2010, les revistes científiques avançaven els resultats d’una investigació que obligava a reconsiderar les relacions entre sapiens i neandertal.
La pàgina web de notícies de la revista Nature va publicar una nota amb el títol:
“European and Asian genomes have traces of Neanderthal”
(“Els genomes europeus i asiàtics tenen rastres de neandertals”)
El mateix dia, el portal Science News encapçalava d’esta manera la notícia de la setmana:
“Neandertal genome yields evidence of interbreeding with humans”[13]
(“El genoma neandertal llança evidència d’hibridació amb humans”)
La nota precisava que:
“Aproximadament de l’1 al 4% de l’ADN de les persones actuals d’Europa i Àsia va ser heretat de neandertals”.
A l’endemà, fou la revista Science la que va publicar el treball complet. El títol, escarit, modest, de l’article estrela d’aquell número aguaitava des de la portada:
“A draft sequence of the Neandertal Genome”
(“Un esborrany de la seqüència del genoma neandertal”)
I el text no tardava a donar resposta a la vella pregunta. El resultat de l’anàlisi de la seqüència obtinguda permetia afirmar amb notable seguretat que:
“La seqüència genòmica de neandertal llargament esperada suggerix que humans moderns i neandertals es van creuar fa desenes de milers d’anys, possiblement a Orient Mitjà.”[14]
En el col·lectiu de signants de la investigació, l’últim de la llista, inocultable, emergia la figura de Svante Pääbo.
Svante Pääbo
Segons podem llegir en la pàgina web oficial del premi Nobel, Svante Pääbo va rebre en 2022 el premi Nobel en Fisiologia o Medicina
“pels seus descobriments relacionats amb els genomes dels homínids extingits i l’evolució humana”.[15]
Després de la concisa frase institucional, s’explica que, en 2010, Pääbo va aconseguir seqüenciar un genoma de neandertal, que anys més tard va descobrir l’espècie d’homínid de Denisova[16] i que, finalment, va aconseguir determinar que va haver-hi transferència de gens entre homínids extingits i Homo sapiens fa aproximadament 70000 anys. Este antic intercanvi de gens té importància no solament perquè exigix reconsiderar algunes idees sobre el procés evolutiu que va conduir a l’aparició d’espècie humana moderna sinó també perquè hi ha dades que donen suport a la seua influència en alguns aspectes de la nostra fisiologia; per exemple, en la forma en què el nostre sistema immunitari fa front a les infeccions.
Encara que sol cometre’s injustícia cada vegada que es destaca a un autor per l’èxit aconseguit en investigacions fetes en col·laboració amb moltes altres persones, poques vegades ha sigut més just realçar el paper protagonista. Quan un seguix la trajectòria científica de Pääbo, té la impressió d’estar repassant les aportacions més brillants de la Genètica Molecular a l’estudi de l’Antropologia. La genialitat de Svante Pääbo es fa palesa en abordar, un darrere l’altre, els punts clau del seu àmbit d’investigació. Les seues iniciatives han portat a obtindre ferramentes fiables per a recuperar mostres d’ADN fòssil, aptes per a la seua seqüenciació i anàlisi, una cosa que fa pocs anys semblava impossible. Això ha fet possible abordar la investigació sobre problemes fonamentals de l’evolució humana. Així ho va entendre el comité Nobel quan li va concedir el premi en solitari.
Abans no, ara sí
De manera que, quan un parell de setmanes més tard, amb un altre grup de docents, estàvem de nou davant la Cova Negra, el meu discurs va canviar diametralment, obligat per la notícia sobre la nova investigació. No és fàcil que un sol article faça canviar l’opinió general sobre un tema controvertit, però es tractava de la publicació que donava compte de l’estudi més esperat, que no va poder fer-se fins quan es varen dominar les tècniques pertinents. L’anàlisi de l’ADN obtingut de tres ossos de Neanderthal procedents de la cova de Vindija, a Croàcia, va proporcionar les dades necessàries per a confirmar l’existència d’hibridació, escassa però significativa. Em vaig avançar a reconéixer que quinze dies abans havia defés l’opinió contrària però que, a la vista de les noves notícies, ara semblava clar que va existir un cert grau d’hibridació entre neandertals i humans moderns. Treballs posteriors ho han confirmat.[17]
Se m’ocorre pensar que el propi Svante Pääbo, exemplarment disposat a anar a onsevol li portaren les dades malgrat els seus pronòstics previs, ha d’haver somrigut en contemplar el resultat que confirmava la hibridació.
Quant a mi, malgrat que el canvi d’opinió podia deixar-me en situació incòmoda, he quedat encantat de saber que els resultats científics van ser la causa del canvi; així ha de ser. I també he somrigut satisfet en descobrir que els neandertals no es van extingir del tot i una part del seu llinatge habita en el meu propi cos.
NOTES
[1] Mosterià: És un període de la Prehistòria que forma part del Paleolític Mitjà, des de 125000 fins a 40000 anys d’antiguitat aproximadament, associat a Homo neanderthalensis. Existix debat sobre la variabilitat dels seus límits cronològics (aparició i persistència) en relació amb la ubicació geogràfica.
[2] Clusa: Vall que curta perpendicular o transversalment un anticlinal. De: GUILLERMO TEJADA ÀLBER. Vocabulario geomorfológico. 1994. Ed. Akal.
[3] Valentín Villaverde Bonilla. “La Cova Negra de Xàtiva i el Mosterià de la regió central del Mediterrani espanyol”
[4] Inventario Español de Lugares de Interés Geológico.
https://info.igme.es/ielig/liginfo.aspx?codigo=pt004
[5] k.a. equival a “kiloanys”. Una antiguitat de 90 k.a. és una antiguitat de 90000 anys.
[6] Darnton, John. Neandertal. 1999. Editorial Planeta, S.A.
[7] La calota és la part superior de la volta del crani.
[8] RALF W. SCHMITZ, DAVID SERRE, GEORGES BONANI, SUSANNE FEINE, FELIX HILLGRUBER, HEIKE KRAINITZKI, SVANTE PAABO and FRED H. SMITH. The Neandertal type site revisited: Interdisciplinary investigations of skeletal remains from the Neander Valley, Germany. www.pnas.org/cgi/doi/10.1073/pnas.192464099
[9] Sequencing and Analysis of Neanderthal Genomic Science DNA James P. Noonan, et al. Science 314, 1113 (2006); DOI: 10.1126/science.1131412
[10] La Guerre du feu (a Hispanoamèrica, La guerra del foc; a Espanya, A la recerca del foc) és una pel·lícula franc-canadenca de 1981 dirigida pel director francés Jean-Jacques Annaud i basada en la novel·la de títol homònim escrita en 1911 per J. H. Rosny (pseudònim dels germans belgues Joseph Henry Honoré Boex i Sheraphin Justine François Boex).
https://es.wikipedia.org/wiki/la_guerre_du_feu_(pel%C3%ADcula)
[11] Va nàixer el 21 de novembre de 1914.
[12] Moltes publicacions empren els noms científics Homo sapiens sapiens i Homo sapiens neanderthalensis, que emfatitzen la proximitat de tots dos grups considerant-los varietats de la mateixa espècie. Les denominacions oficials continuen sent Homo sapiens i Homo neanderthalensis, corresponent a dos espècies diferents. La paraula neanderthal és la forma antiga alemanya. Equival a neandertal, la forma moderna. La denominació específica neanderthalensis deriva òbviament de neanderthal, la paraula d’ús comú quan es va establir el registre. Pot trobar-se un breu aclariment terminològic en: APRIL NOWELL. Rethinking Neandertals. Annual Review of Anthropology. https://doi.org/10.1146/annurev-anthro-052621-024752
[13] Science News By Tina Hesman Saey May 6, 2010.
[14] https://www.science.org/doi/10.1126/science.328.5979.680
[15] Svante Pääbo–Facts–2022. Nobel Prize Outreach AB 2024. Tue. 23 Jan 2024. https://www.nobelprize.org/prizes/medicine/2022/paabo/facts/
[16] L’espècie de Homo de Denisova no ha rebut encara nom específic formal.
[17] APRIL NOWELL. Rethinking Neandertals. Annual Review of Anthropology. https://doi.org/10.1146/annurev-anthro-052621-024752
Deja una respuesta